dimecres, 6 de juliol de 2016

Els Bastiments, un punt de partida

 El cor bombeja de 60 a 100 vegades per minut en condicions normals. En condicions normals, a molts ens agrada que el nostre estigui per sobre dels 100. No el volem en descans, desitgem un vida plena d’emocions. És el primer a qui sentim quan la vida se’ns posa a dins, és el primer en qui creiem. Saber estimar el que fem és essencial per gaudir dels seus batecs, si ens n’allunyem, pateix. Els primers cops de sang són suficients per saber si la direcció és la correcta.

Quan fa temps que el sents lent… quan fa temps que el sents lluny…

Quan corones un cim, quan ets al sostre d’una província, d’un país. Quan tens sota els peus un poble en silenci, i ets sota el silenci de la nit, entre el color de la menta i les roques encara calentes del sol de fa minuts. Les bèsties  desperten, tu també.

Eres per mi la terra càlida per on passava. Eres l’ofec i la valentia dels meus camins. Eres l’equil·libri en els meus passos. Recordo que eres per mi la muntanya més alta.

Quan el creies perdut...però no el volies en l’oblit...

L’altre dia el vaig sentir tan aprop, al pit colpejant amb força. Era als Bastiments, al Freser, i a l’Infern. Els primers dies d’estiu, el sol pujava al nostre costat, aviat. A punt d’arribar al Coll de la Marrana l’aire queia dins la vall. Érem a dues passes. A sobre el coll, el camí fins als Bastiments gairebé ens hi duia el vent que bufava amb força. El sol a la cara i el cruixit de l’herba seca al peus. Aquí el temps no té rellotge, aquí la vida passa tot contemplant el que més estimo. Roques tan afilades com l’ànsia d’enfilar-m’hi, animals tan lliures com els salts que fem damunt els ullals de pedra, el riure s’escampa per entre les muntanyes, sé que sóc a casa.


Els  anys han hissat una bandera plàcida, serena i honesta. M’agrada una frase d’en Kilian Jornet: “ Deixa que el teu instint guiï els teus passos,ell et durà on més estimes”. L’he seguit, m’hi ha dut. Sé el que vull. Amunt, alçada, en condicions normals, a més de 100.

Gràcies a la Ligia i en Miquel per la seva companyia. Acompanyada, la muntanya és gaudeix més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada