dijous, 7 de juliol de 2016

Antes de ti

La sala és plena. Hi ha dos-centes persones, dos-centes dones. Hi ha algun home però és una minoria.  El cinema sempre és un bon pla. El dimecres, el dia de l’espectador, encara més. És barat. Som moltes dones, moltes. Fa temps que no vaig a veure una pel·lícula d’aquest gènere. De fet, no acostumo a escollir-les, així de romàntiques, així d’ensucrades, així de...de “pasteleres”, com dic jo.

Em vénen a recollir a les set. La Ligia porta el cotxe. Quan som davant els cinemes i les primeres passes ens duen a la cua, veig que la pel·lícula comença a les vuit i vint. Mare de Déu, una hora i vint minuts de coll des que hem sortit de Santa Coloma. Estic batent rècords. Ni tan puntual ni tan previsora seré capaç de ser mai. Però la Ligia no se la volia jugar, i ara ho entenc.

Una fila de corbes femenines avança a poc a poc. Els llavis pintats de vermell, els ulls resseguits de nit acabada d’estrenar, jove. Perdo uns segons contemplant les sabates d’una dona. Brillen com un anell d’or blanc de promesa, brillen com la neu quan el sol la desfà. Els seus cabells llisos i negres es mouen cada vegada que es gira per contemplar la gent que s’atura darrere els seus peus de purpurina. Té la pell fina i delicada.

Crispetes dolces. Les meves salades, les d’ella dolces. Assegudes a la gran sala penso que és absurda la meva dieta. De que em serveixen les torradetes que esmorzo, aquelles baixes en sal si després engolo aquesta bomba de verí. El meu avi feia servir la Sal Novo, sal baixa en sodi, i amb aquesta excusa sempre se’n posava més del compte. Em feia riure. La meva àvia el renyava. El temps passa tan ràpid...al temps d’encendre i bufar un llumí.

La pel·lícula és a punt de començar. De sobte una crispeta em cau al damunt. La noia de pell bruna que està a la meva mà dreta em mira i em demana perdó. Per l’esquerra, tres dones pugen els últims esgraons fins arribar a la nostra fila. Mouen les carns desbordades del seus cossos fins que seuen al nostre costat. Duen la paperina XL de crispetes. El greix de la panxa vessa pels voltants de les calces que fan força com una presa a punt de rebentar. Si els seients es desenganxessin, la Ligia i jo sortiríem disparades cap al sostre.

Portem trenta minuts de cinema i no hi ha maneres que la sala quedi en silenci. No entenc per què riuen tan. Poc a poc em sento més còmode. La protagonista és un grapat de colors. M’encanta. I ell és una monada, realment atractiu. La història no és tan “pastelera com pensava”. Creia que ja no podien tocar-me les històries d’amor. M’equivocava. Es comencen a sentir sanglots ofegats. No vull plorar però he de confessar que se’m neguen els ulls. No podeu imaginar una sala plena de dones plorant. Però el més divertit és sentir com a la cotorra del darrere li surt disparat el got, també XL, de coca-cola cap al davant nostre. Increïble! No m’ho puc creure. Això és massa! Estic convençuda que per a algunes era la primera pel·lícula al cinema. Mai més. Penso en sortir i no sé si  passar pel costat de les llançadores de crispetes o per les Tres Gràcies.

Ara sí, les llàgrimes em baixen per la cara. No ho he pogut evitar. Sense voler. És una història colpidora. A banda de com estigui rodada. De totes maneres, m’atreveixo a dir que és una còpia de Les Intouchables.


“ Sólo tenemos una vida y es nuestra obligación vivirla plenamente” “ vive sin miedo, sólo vive”. Will Traynor, Antes de ti.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada