dijous, 10 de juliol de 2014

El vol de Colònia

Una crosta fina i vermella, encara per fer, recobreix els artells de la seva mà dreta. Una mà ferma, una mà forta. Un avantbraç i bíceps robusts, definits, em fan pensar que és un atleta. Un atleta que ve d’un país on el sol no s’ha posat sobre la seva pell. Ara, davant el seu rostre jove, un somriure pausat, de gratitud, estira tímid unes faccions dures, serioses. Gairebé m’he ficat dins dels seus ulls ofegats de responsabilitat; gairebé m’he ficat dins la seva vida. El jove alemany acompanya el seu germà que està encara al seient de l’avió, sense poder moure’s.

Quan arribo a l’oficina PMR de l’aeroport llegeixo la pissarra on apuntem la previsió dels vols i les assistències que haurem de fer. Treballo per Aena, pel servei Sense Barreres.  Un vol que prové de Colònia porta un passatger amb mobilitat nul·la, és un WCHC. El meu primer passatger de mobilitat nul·la. Ja tinc ganes de ser-hi, ja tinc ganes de ser dins l’avió. A vegades,  imagino les cares dels passatgers. Travessem la pista de l’aeroport a bord d’un Mercedes amb una plataforma i una cabina bastant grans. Em fan molt de respecte els camions que hem de conduir. Des de la cabina observo la maniobra ràpida de la meva companya. Si em poso dempeus  sóc gairebé tan alta com l’ala de l’avió de Rayanair que tinc aquí mateix, a tocar. Baixo de la cabina i em col·loco sota l’avió per guiar la meva companya fins que la plataforma queda ben connectada a la porta posterior de l’avió . Piquem un parell de cops per avisar a l’hostessa,no més, no podem picar més d’un parell de vegades per tal d’ evitar distreure la tripulació. Quan s’obra la porta comença el servei de veritat.

Passo entremig dels seients de l’avió amb la cadira de rodes més prima que tenim. Una estranya sensació barreja aquella enigmàtica olor dels avions que jo atribueixo a l’oxigen amb els colors groc i blau típic de la companyia. Una sensació que se’m fa difícil de descriure però que sembla que hagi estat en mi tota la vida.

La cadira s’atura als peus del jove alemany. Veig les seves mans ferides. Busco el seu germà, està assegut a l’últim seient de la fila. És molt més jove que ell. Té un cos  gros, no serà fàcil. La meva companya l’agafa per l’espatlla i jo per les cames. Tota una història passa pel meu davant. Noto les seves cames encara fortes, no ha perdut la musculatura però la força ja no hi és. Poc a poc el movem fins que el col·loquem a la cadira. Una maniobra que no m’és gens estranya i a la qual m’adapto ràpidament. Treure’l de l’avió no és fàcil però compto amb l’experiència de la meva companya. La cadira ensopega amb els seients però de seguida desfem el camí.

La plataforma baixa al nivell dels terrenals. L’avió queda lluny, ara sóc petita, molt més baixa. Faig firmar al passatger però me n’adono que no té força per agafar el bolígraf i l’ajudo a escriure. A poc a poc llegeixo el que la tinta va deixant sobre l’albarà. El jove firma amb T4.

Condueixo  la cadira del jove T4 i noto sota les meves mans les gotes de la pluja que s’ha endut de Colònia. Plou a Alemanya. Plou a Colònia, la ciutat amb la catedral més alta d’Europa. Una història sota un cel gris ha arribat fins a l’aeroport de Girona. S’obren les portes del vestíbul i em fixo novament amb les mans del germà gran. Una crosta fina i vermella, encara per fer, recobreix els artells de la seva mà dreta. He passat tot el trajecte pensant en la teva  història. A què et deus dedicar per tenir així la mà. Potser fas algun esport de risc, potser el teu germà petit també el feia. Ara miro els teus ulls i els torno a veure ofegats, tímids. El teu rostre encara és seriós i ara, cap somriure estira les teves faccions dures. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada