dimecres, 11 de juny de 2014

El zoo de vidre

L’acomodador ens obra les portes del teatre. Fem tard, l’obra fa cinc minuts que ha començat. Entrem per la part superior, a l’amfiteatre. Busco un rastre de llum al meu voltant però tot s’ha apagat, ràpid, com bufar un llumí encès. Sento la foscor en els altres sentits. Un formigueig a les cames i la força a l’oïda. No sap com em sento l’acomodador que deixa caure la seva mà al meu ombro dret i em fa caminar com si tingués tres anys. L’olfacte, el més primitiu dels sentits, s’ha ficat  dins del meu nas i m’ha fet aixecar el cap. Percebo l’olor que fan les butaques, de pols i tancat, aquella olor tan típica dels espais envellutats. Les cames se m’han com desfet, tinc por d’ensopegar però ell em diu que no hi tinc res al davant, només una fila de butaques a la dreta, arran de balcó. A poc a poc, mentre m’acosto al voladís, els ulls se’m van fent clars. Al fons de tot, l’escenari té una llum delicada, crema com una espelma amagada. Les veus es fan cada cop més fortes. Veig els actors i la barana del voladís que els talla per la meitat. M’hi agafo. Encara no puc veure la butaca  on seuré. La llum es comença a estirar  fins a nosaltres com si ens volgués tocar amb la punta dels dits. Llavors, la puc veure allà, just al meu costat, negre, poca cosa. M’assec amb poca agilitat. Les gotes de suor em baixen de pressa per la cara, tan de pressa com les he fet sortir quan hem travessat el metro, la plaça Catalunya, el carrer Pelai...el cor se’m calma. El zoo de vidre, l’obra mestre de Teennesse Williams, apareix com un nou món. Tinc la sensació d’haver estat una eternitat en la foscor.

Aprecio la vida plena de colors. Dono gràcies per poder veure l’Amanda, la mare de la Laura, una nena tímida a qui la seva mare busca un pretendent. Teennesse mostra la vida d’una família tradicional nord-americana. Les dones que no estudiaven una carrera els esperava una vida depenent. La vida de casada els proporcionava seguretat econòmica. Però la Laura només somia amb el seu zoo de vidre, un zoo brillant ple de llum i felicitat, un món fràgil com ella. Laura, com seria si no poguessis veure’l il·luminat? T’apagaries ràpid, un món sense acomodador vindria a buscar-te i després, no res, foscor. Tots tenim el nostre zoo de vidre i no podem permetre que s’apagui. Sols vam venir al món i sols marxarem. A dins només n’hi cap un. Dono gràcies per veure la vida encara que sigui fràgil, de vidre.

Quan el teatre es fa clar, amb una llum gairebé insultant, veig el passadís que he recorregut a les palpentes. Allò que la foscor omplia de negre és només un passadís buit i ample, ple d’espai i jo hi caminava com una nena de tres anys. En Joan i jo busquem les nostres butaques des de d’alt i veiem a primera fila dues localitats buides. Estrany que estiguin buides. Baixem i ens hi seiem. Quan ja estic incorporada observo que l’home que està assegut al meu costat duu un bastó plegable. Les mans li tremolen i té els ulls clucs. Quan la funció torna a emprendre el fil es col·loca un aparell que li va explicant tots els moviments dels actors. Ara potser puc entendre perquè no hi havia ningú en aquestes dues localitats. He de ser sincera, em molestava sentir tot allò que ja veia amb els meus propis ulls. No me’n recordava del passadís, ja feia molta estona d’allò. He de ser sincera, quan vaig al teatre o al cine sóc una persona molt exigent i maniàtica. Però ja no me’n recordava del passadís ni de l’acomodador. Imagina si al final del passadís no hagués vist aquella espurna de llum que em recordava que hi veia. Doncs res, només foscor. Em concentro i deixo de sentir l’aparell. Imagina si no hi pogués sentir. Deixa de ser tan egoista. Mira la Laura amb el seu zoo de vidre, mira què passaria si no el pogués veure així de brillant, així de il·luminat...doncs res, només foscor. Tots tenim un zoo de vidre que hem de protegir bé. Tots som com la Laura i algun dia ens podem trobar davant d’un passadís fosc sense acomodador.


Una estona després de la funció, a la Rambla de Barcelona, mentre passejàvem tranquil·lament, veig un grup de negres que surten corrents com si el dimoni els empaités. Duen una saca plena de bosses de mà d’imitació, d’una imitació excel·lent. La saca s’obra i es tanca amb una goma, un mecanisme per plegar i desplegar ràpid. La vida d’aquests nois depèn de la rapidesa amb què vegin el policia. La vida és un zoo de vidre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada