dijous, 20 de març de 2014

Segona etapa: 25 quilòmetres de Collsacabra



El dia ha entrat de puntetes per la finestra, tímid. A l’habitació hi ha quedat el color de les cendres de la nit. El gris de les primeres hores de llum ha vingut a tocar el despertador. Aviat començarem a fer moure els cossos lentament. Sento el meu com un foc caigut a qui un aire gairebé primaveral desvetllarà. El nou dia envolta el refugi fet de fusta i pedra antiga que guarda molta història. Ja sento l’alarma. És l’alarma de l’endemà. L’alarma de quan saps que tot comença de nou. Els ulls s’obren a poc a poc.

Fa estona que estic desperta. Des de l’última vegada que he vist les sis al rellotge potser m’he endormiscat mitja horeta, no més. He observat com s’encetava el dia mentre la gent dormia. Hem dormit tots a una habitació de lliteres amb una temperatura més que excel·lent, molts hem tingut calor.

Després d’esmorzar sortim a fora. És quan l’aire em revifa i sento que serà possible. Ens toca el sol de cara. Aquesta vegada el sento molt més amenaçador, sé que passarem calor. Els cingles del Collsacabra han aparegut amb un cop de bastó, quina sorpresa. Me’ls he trobat després de passar per un camp a través. Ja comencem a retallar. La Maria Carme, el Bitxo i jo ens posem a la reraguarda. El Bitxo és un Westie molt valent. Veurem si aguanta la calor avui. Es sent el riure de la Carme, en Pere , en Lluís i l’Andreu unes passes més amunt. El cel és net i brillant. Passem per sobre el Salt de Sallent i un altre cop respiro un aire de records. He estat aquí i m’ha tornat a evocar la sensació de vertigen del primer dia. Hi ha coses que no canvien. A poc a poc ens anem anivellant a l’alçada del Far. Els Collsacabra ens aixeca la barbeta perquè veiem el recorregut. Gairebé no es nota el desnivell però és hostil. Les pulsacions s’han tornat més sensibles al terreny. Torna a venir la sensació de vertigen quan voregem els braços del Far. Hi ha forts daltabaixos. És meravellós, em carrega de pura energia. De cop i volta ens apareix l’Enric Torramilans al darrere, esbufegant com un home boig. S’ha incorporat al grup. El Bitxo ja tremola quan el veu. En un tres i no res en plantem al Far i en Genís en torna a preparar un avituallament fabulós. Gràcies Genís! Per l’esmorzar i el dinar d’ahir, té molt de mèrit el que heu fet.

Per arribar als peus del Far cal baixar per un corriol de pedres bastant dret. El Far té clar que vol desafiar-me. Els genolls em comencen a donar l’avís però la companyia i la conversa fan que arribem al Lloret salvatge en un tres i no res. Començo a patir cada passa. La temperatura puja, i la meva també. No tinc butllofes al peus, increïble. Està a punt d’arribar un tros preciós, frondós, un puja i baixa carenejant la muntanya. Les pedres dels petits cims de cada muntanya desprenen l’escalfor de tot el matí, des que ens hem llevat en aquella habitació cendrosa. Ens obra els braços per dur-nos a l’infern, penso. Estic patint de genolls però és un tram excel·lent i em sap greu no rebre’l com es mereix. És molt divertit.

A cavall de la muntanya semblo una geneta maldestra, a punt de caure. Pugem i baixem, baixem i pugem. La Cellera és cada vegada més a prop. Quants petits cims en no res. Sento un parell d’esbufegades d’en Pere i unes quantes queixes d’en Lluís. La Maria Carme que sempre diu ser la última no se la sent ni respirar, és una campiona. La Carme i la Maria recullen espàrrecs, Déu meu! I jo no puc amb la meva ànima. L’Andreu i en Lluís sembla que no hi siguin, em sembla que volen, no toquen de peus a terra. L’Enric és el que està més fresc.

“Això s’acaba però mitja hora no te la treu ningú” em diu l’Enric. Si l’hagués pogut escanyar... Els últims metres, al seu costat, parlant de sol i calor com la que ens cau a sobre, em passen molt lents com si el món fos una gran bola de foc, sense saber que uns quants quilòmetres al costat se n’estava formant un. Les Gavarres estaven envoltades de flames. El cor de Girona estava patint la negligència d’algun inconscient.

L’última hora amb els meus companys va ser a la presó. Sí, al bar La Presó de la Cellera, no sé què us pensàveu ara...per dinar: macarrons fets per la germana de la Carme, boníssims! I coca de la mà de la Maria Carme. En Genís ens tornava a esperar amb la taula parada. Una cervesa, macarrons i bona companyia, així s’acaba el viatge d’aquest cap de setmana.

Ahir, quan vaig acabar la sessió d’espining de les nou de la nit, un monitor em va preguntar: què has pagat per aquesta cursa? Un sentiment de nostàlgia i bondat em deuria envair el rostre quan vaig dir res!, només les hores i el patiment de cadascú, res més. Tot el que em van donar va ser gràcies a una bona organització per part d’ells, a més a més d’un regal, un regal per després del sol, una crema. Aquesta és la veritat. Després de la febre per les curses que hi ha avui, sembla mentida que hi hagi gent disposada a donar a canvi de res. Moltes gràcies i felicitats a tots els qui ho heu fet possible. Fins l’any que ve si es torna a repetir.


Quan les últimes espurnes de llum del dia s’apaguen, el paisatge encès de vida em torna a passar pel davant. És hora de descansar. Tanco els ulls satisfeta, sabent que l’endemà entrarà una nova llum que em durà els millors records dels dies que ara formen part del passat.

1 comentari:

  1. Núria el to poètic de les teves paraules, dóna la sensació de reviure cada moment com si fos avui
    Només puc dir-te "Gràcies" per haver vingut, per compartir Kms, taula, amics, conversa.....per aquestes
    dues cròniques precioses.....per tot
    T'has posat a la butxaca 77 Kms, em trec el barret!!
    I a l'Enric no l'escanyis .... que moltes vegades tenim sort d'ell....és el "Comandant"
    Una abraçada Núria!!

    ResponElimina