dimecres, 19 de març de 2014

Primera etapa: 52 quilòmetres de Guilleries



Al matí, la muntanya de març encara és freda. Es comença a filtrar un sol tebi, innocent, d’uns colors calents com si mai els hagués vist. El sentim darrere nostre, va pujant lentament mentre ens enfilem, igual que ell, al cim del Puigdefrou. El tinc sota els peus, jugant amb mi, desafiant el meu alè, provocant el cos fred i adormit que m’ha deixat el primer contacte amb la muntanya. Enyoro sentir-me així. Et va escanyant a poc a poc la calma, fins que la vida surt exhausta en forma d’ofec.

Sóc a dalt de tot. Em giro i rebo triomfadora a qui em desafiava des de baix. Em sento forta, com si m’hagués pres tota una vida sencera per encetar. Enyoro sentir-me així. Sento els meus companys d’aventura recuperant les seves vides i potser també saludant a qui els acaba d’escanyar. Tenim els primers metres de desnivells fets. En Pere em diu que tan fort com acabem de pujar ja no ho farem més, anirem pujant però més lentament, però no és del tot veritat, encara hi haurà més oportunitats per a la muntanya. Seré aquí quan em torni a retar. Aquest grup d’amics estan molt forts, les ultres, per a ells, és com qui cada dia va a buscar el pa a la fleca del costat.

El tros de pista que ens du fins a Sant Gregori és bastant monòtona però em va bé per recuperar. Arribem a un mirador on hi ha una capella i una espècie de construcció piramidal que segons diuen va ser construïda per un metge. La Magalí em fa una foto al costat de la construcció. Penso que en Joan en trobarà l’origen i li faig arribar via ADSL. Milions d’històries naveguen en un piiip de watsap mentre ens avituallem i continuem la Guilleries Extrem en direcció el santuari del Coll.

Una vegada vaig anar a entrenar a Osor. Vaig deixar-hi molta energia, un treball força dur. Des del poble gèlid fins al Coll de Nafré em vaig enlairar per corriols molt estrets i amb una vegetació molt frondosa però no vaig arribar fins al santuari. De tant en tant em girava i exclamava perquè no em creia el que havia pujat corrents. En Joan semblava que anés de passeig però això sempre passa entre ell i jo.

Quan veig que ja sóc al Coll de Nafré els records em passen pel davant com si perseguís una ombra. Pugem fins al santuari i no comprenc  per què no hi he estat mai. És d’una bellesa extraordinària. Fins i tot els lavabos tenen una finestra sense barrots per on pots veure l’horitzó nevat, els Pirineus a la teva alçada. Quan surto del gairebé petit mirador m’espera un avituallament genial. En Pere i la Carme ens han preparat un esmorzar per caure de cul. Hi ha de tot, fins i tot galetes Chiquilín Energy!!! De veritat Carme i Pere que ho teniu molt ben muntat, vindria molta gent si ho sabessin.

Una pista ampla i pedregosa ens convida a passar per davant la masia d’en Serrallonga. La veritat és que me n’enduc una decepció molt gran però és històrica així que faig un esforç i me la imagino en plena època daurada. El trajecte fins al pantà de Sau és molt dur psicològicament, no veig l’arribada al cotxe que està a la Riba. L’escalfor de l’asfalt es cargola com una serp per les meves cames, m’està estrangulant. Veig en Pere que s’arrenca a córrer buscant el cotxe, està nerviós, vol saber on cony és!. És un paradís la taula que ens tenen parada, un oasis enmig del desert de Sau. Gràcies nois, de veritat. No tenia gaires ganes de parlar perquè que encara duia la serp cargolada a les cames però de veritat que em va anar molt bé tot el que ens vàreu donar, m’heu alimentat molt bé! Qui no tira tant després d’això?

Encesos, els Cingles de Tavertet s’alcen sobirans a les portes de Collsacabra. Els esgarrapem fins a dalt a Tavertet, cadascú com pot. Endevino els deu millors quilòmetres de la primera etapa. Catalunya torna a ser dolça i ferotge, amable i salvatge, llaminera, un indret que sento gelosament  meu. Després de creuar el genuí Tavertet comencem a vorejar els Cingles. Tinc la sensació de flotar quan passo arran del penya-segat, és perillós però encisador, no sembla casa nostra. Un parell de quilòmetres difícils d’oblidar. L’últim tram sempre és el més dur però està resultant ser tot un espectacle. Ara ja ens queda poc per arribar al refugi i uns quants quilòmetres d’asfalt trenquen amb la bellesa que tot just ens acabava d’envoltar. Dono les gràcies a en Lluís Tuneu per aquell últim quilòmetre i mig de corriol en comptes d’arribar al refugi per carretera. La imatge de la lluna sobre la casa i el cel tacat de vermell van ser un últim regal abans del merescut descans. Així es va acabar la primera etapa de 52 quilòmetres. L’endemà, tot just sortir el sol, la claror va deixar-nos veure el que la nit ens amagava.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada