dimecres, 19 de febrer de 2014

Sóc lletja

“El millor que podria fer és matar-me”. Una gota de llum descobreix el rostre lleig d’una dona mal vestida, amb poc estil. El món no està fet per contemplar la lletjor, no en sabem. Fa massa anys de les dones de Rubens. Som incultes. Saps que els cabells blancs et cobreixen d’atractiu. Quan em mires, el dolor de les arrugues a la teva pell són sexe, passió.

Quan vaig a Sant Salvador a passejar la Chiara, passo per davant d’un bar amagat. Té unes taules a fora, no gaire ben parades. Sempre penso que no hi entraria mai, no m’agrada gens l’aspecte, tot i que endevino que intenten agradar. Són lletges. Mal vestides. Amb poc estil. De tant en tant canvien les tovalles però segueixo sense ganes d’entrar-hi i potser m’equivoco. Sóc una inculta de taules parades, potser sí. No hi entraré.

La dona lletja segueix amb un monòleg sota la llum. Al seu costat, asseguts, tres joves demanen una copa. L’acordió en forma de hac és el millor escenari que he vist fins ara. El que més m’agrada és la senzillesa, fer anar la imaginació, em recorda a Sit del Tricicle . Sóc lletja és una obra de tres professionals: Sergi Belbel, Jordi Sánchez i Òscar Roig; la representació, de Teatre 8. És una bona aposta, gens fàcil.

Nereida Gras, la Lletja, ha entrat molt bé. Els seu personatge no varia malgrat els múltiples escenaris als quals apareix. Els que sí el varien són els altres tres actors. Aviat descobreixo la meva preferida. Cristina Casanova comença com a noia del bar i m’agrada. El canvi d’escenari és un pèl lent però mereix l’espera. En Samuel Guasch, el guapo,el ric i el famós és entrevistat per actors que fan de públic. Els canvis així donen molta vida a l’actuació i no deu ser gens fàcil. Porteu moltes hores d’assaig a sobre, es nota. No vaig poder reprimir un “bravo” al final de l’obra. Us he puntuat amb el màxim número permès! M’heu fet gaudir!

En Samuel és fals i snob. Atrapat en el món superficial de les aparences, acabarà veient que la única sortida és la mort, allò que el farà descansar per sempre. L’educació que ens donen ens fa lliure o esclaus. En Raül té molt clar els seus valors, ni ric ni famós com en Samuel. La representació d’aquest personatge és definitiu per veure què li passarà a Samuel. El nas gros, imperfecte de Samuel serà una part del tot, representarà l’esteticisme, com la bellesa ens pot fer infeliços, com ens pot enfonsar al buit fins a ser éssers irracionals.

Quan és l’hora de l’entrevista, està clar que l’aparença guanya terreny, i qui digui que no menteix. Les dues aspirants: Clara Roger i la Lletja. Han de dir tres animals que els agrada. Ja us podeu imaginar, la Clara en surt ben parada, la Lletja diu: camell ( com et veus) rinoceront ( com et veuen) i mula ( com ets en realitat). Ni amb la psicologia aconseguim parcialitat, aquests tres animals moltes coses positives deuen tenir, però només veiem l’aspecte físic. És una de les escenes més divertides, molt ben preparada. La Lletja no aconseguirà la feina però en traurà una amiga que se sent culpable. La Clara acabarà assassinada. S’aprofitarà de la innocència i la debilitat de la Lletja. La Clara farà treure l’assassina en sèrie que duu a dins la Lletja.

No podia faltar una escena de sexe. En Samuel surt amb l’americana mal cordada. Té una cita amb una noia a qui utilitza i enganya només per tenir-hi sexe. La noia, a canvi, li regala veritat. Si un s’aprofita de coses terrenals, sexuals, l’altre farà el mateix. Samuel es ferit pel seu nas un altre cop. La noia el discrimina per tenir el nas gros. Una pau molt justa. Ens farà lliures o esclaus.

Per molt que s’operi en Samuel, ha arribat a dalt de tot. És tan perfecte que és infeliç. Al final de l’obra el veiem vestint desapercebut. Ja no pot recuperar la vida que podia haver tingut si no s’hagués deixat endur per l’aparença. L’escena que acabarà amb la seva vida és quan es troben amb la Lletja. La bella i la bèstia. Ella té el que ell necessita. La mort és la solució. La mort de la bellesa. Al final s’imposa justícia.


D’aquesta relació d’amor odi en neix un fill a qui la Lletja ofega quan neix. És la bellesa del seu pare. L’assassina de la bellesa no deixa res viu. La societat l’ha creada, la mateixa que la destruirà. Sí, l’educació ens farà lliures o esclaus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada