dimecres, 12 de febrer de 2014

Sense cita prèvia

Dorm dins meu. Avui entro en un teatre tranquil. He tocat amb força la meva terra i he deixat l’energia en una petjada sobre la roca més alta de Santa Coloma. Observo un poble en calma. Observo la teva cara serena. El teu somriure em sembla més alt encara. Estàs per sobre la nostra terra. He deixat que la boira es perdés. Ja no recordo quan va començar a créixer. Els camins s’omplen d’una tèbia tranquil·litat. Dorm dins meu embolcallada de tu. Corro per sobre la terra que m’endureix i sóc feliç. Les teves disputes no m’aturen, em fan trepitjar encara més fort. Estàs feta de bonança i tempesta, sempre en una direcció. Aquella que ens ha vist néixer a tu i a mi junts, des del primer dia. Dorm dins meu la que ens ha fet tan feliç.

L’obra està a punt de començar. Fem una última mossegada a les llaminadures de can Malé. Avui estic asseguda sobre una butaca més còmode, gairebé sembla com si no hi fos. S’han apagat les llums.

La sala fosca assenyala al mig del passadís. Hi ha un noi molt menudet i prim. Li cau un raig de llum a sobre i l’obra comença. M’agrada l’inici perquè acabarà igual. M’agraden els capicues.

L’Humbert espera una noia, té una cita. Un amic li ha deixat el seu pis perquè pugui intimar amb ella. El pis es converteix en una olla de grills. Entra en escena la dona del pintor del pis de dalt. La Chris està interpretada per una amiga, la Farners Serra. Em crec el seu personatge. La seva parella és pintor i això potser ho fa més fàcil per a mi. Al començament la Chris està feta un bon sac de nervis, no aconsegueixo calmar el batec que em transmet. La Beth és un personatge que em fa força nosa però hi és perquè segueix el fil de la Salomé, la model. La Raquel Massaguer té el paper molt ben après, se l’ha fet seu. M’agrada perquè es veu una interpretació molt fresca. És tot un bon embolic i encara no he començat a veure un personatge potent que doni un pes important a l’obra.

De cop i volta uns cabells grassos, unes ulleres de biblioteca i uns pantalons curts es planten davant nostre. Sento en Joan que riu. Sé qui és. L’Adam Prat, el seu company de feina, acaba de fer l’entrada que esperava. Acaba de donar la volta a l’obra. En Serafí és un home inexpert i de lletres que també té una cita al mateix pis de l’amic de l’Humbert. Hi ha hagut un malentès, molt típic de les comèdies. El fidel seguidor de la dieta la llimona, l’all i la ceba em té entusiasmada amb les ganyotes que fabrica a cada moment. El llenguatge corporal que acompanya al guió és excel·lent però pel meu gust el voldria més callat i no tan exaltat. Hi ha dos pols en aquesta obra: l’Humbert és l’ordre i la calma, en Serafí la desinhibició, és el desenfrenat. Són ells qui porten el pes de l’obre. El meu preferit, ell, en Serafí. El noi menudet i que no aconsegueix la seva cita acaba en el mateix punt que comença. Un bon ordre, una bona direcció. Si no hi haguessin tants crits i tot hagués estat més controlat, hagués guanyat molt més.

El teatre es fa clar. Em quedo amb la dieta de la llimona, l’all i la ceba. Un altre diumenge que passa. Encara ens queden un parell de llaminadures. El meu cos cansat demana el contrast del dolç i àcid d’aquesta aranya de colors que hi ha al fons de la bossa de can Malé. L’agafo, i tot veient com en Joan i l’Adam parlen, me l’enduc a la boca. Sento el dolç i l’àcid.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada