dimarts, 3 de setembre de 2013

Menorca





Aquesta nit he somiat moltíssim; tot estava envoltat de flames. Ho veia des de la feina i el telèfon, de melodia ansiosa,  sonava culpant-me a mi de l’incendi. Aquestes han sigut les primeres paraules d’en Joan aquest matí.

Diuen que somiar amb un incendi abans de fer un viatge és símbol de felicitat i de que tot anirà bé. És un símil fàcil de fer amb la vida: Pots somiar tot el que vulguis que tot el que vius és això, només un somni. El que ha de venir no ho sabem per més bruixes que visitem.

Serà a Menorca on encetarem el nou mes; setembre, mes de pluja, de bosc i bolets, de canvi i de nous projectes. Si em fessin quedar-me amb un dels dotze noms, triaria el de la terra humida.

Els somnis d'en Joan cada vegada són més catastròfics, li desvetllen canvis violents però felicitat en els viatges. “En un viatge sabem quan comencem però mai quan acabem”, recordo que li vaig dir mentre feia el Camí de Santiago. Només esperem que els plans vagin segons el previst, però res del que veurem realment ens ho poden ensenyar les hores de son perquè si fos així ningú voldria dormir.

Sortim de Santa Coloma amb temps suficient per arribar a la T2 de Barcelona. El tren arriba puntual, el rodalies arrossega la rutina de cada dia a la mateixa hora de sempre sense moure’s ni un centímetre dels rails. Tot bé, en ordre. M’hagués agradat somiar una bona tempesta abans de pujar a l’avió, alguna cosa que em pogués tranquil·litzar però cada vegada és pitjor, tinc por i mira que la sensació és agradable però el vol em deixa enganxada al seient amb mirada sense futur, em sortia un esbufec, com si fos l’últim. Recordava accidents d’avió propers i només tenia un pensament: qui em diu que no podria ser ara i aquí? Com la cançó de Mecano: “ Ay que pesado que pesado, siempre pensando en el pasado, no te lo pienses demasiado que la vida está esperando” el meu cap està a punt d’explotar perquè, a sobre, hi ha un nen que xiscla de manera exagerada, sembla que li surti la vida per la boca. Ja en tinc prou! Vull baixar de l’avió i només faig que mirar a en Joan esperant que em doni una mirada de recolzament. Em dóna la mà. L’avió està a punt d’aterrar i encara no veig terra ferma. Ens estrellem! Mare de Déu!

L’Aeroport de Maó és petit, petit però eixerit. La moto ens espera. Hem de muntar 45 quilòmetres a sobre de l’Agility abans d’arribar a Ciutadella. Fa temps que no vaig amb moto i em ve al cap que la moto és el mitjà més perillós que hi ha. El foc d’en Joan va dir que tot aniria bé.

Quan baixo de la moto, noto que el meu cul ha patit una metamorfosi més ràpida que els cucs de seda: ha passat de ser rodo a quadrat però ja hi som. Un Donut a la panxa i cap a buscar la Cala Blanca. En Joan fa suar l’Agility i la fa arribar fins als apartaments Blancala. Ara sí, baixo i respiro com si cap perill em perseguís, però per si les mosques, no em giraré perquè potser no podré dormir.

Aquest matí en Joan ha tornat a somiar. Aquesta vegada ha sigut pitjor: el món s’acabava i només quedàvem ell i jo. Sobre la torre de Farners ens la fèiem inviolable però els dolents ens feien malbé una bomba d’aigua que arribava fins a dalt amb la finalitat de fer-nos sortir. Al final tot acabava bé, els dolents morts i nosaltres vius.


Aquest matí, després d’esmorzar una ensaïmada boníssima i mentre en Joan entrenava per les roques i corriols de Menorca, m’he posat a escriure. Buscava les paraules per descriure el futur dels seus somnis quan de sobte,  per la finestra de l’apartament, ha entrat un animal de pèl gris preciós, un animal de molts presagis, ha entrat un gat. M’ha mirat demanant-me permís i s’ha posat sota les meves cames roncant com un boig buscant carícies. He pensat que eren els meus gats, sempre ens donen els bons dies. Sort que tenim sempre algú a la masia que els donarà tot el que necessiten, mai estan sols. El gat roncava com si em conegués de tota la vida. Sens dubte el meu regal de Menorca. No sé quin futur duia sota les seves carícies ni si amagava darrere seu alguna bruixa malèfica de berrugues al nas i pell verda; només sé que el dia s’ha aixecat serè amb un vent de setembre de tacte fred. Ens queda Menorca per endavant. Bon dia des de l’illa petita.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada