dimarts, 19 de febrer de 2013

Happy birthday Manolita


El brillant daurat es mou deixant una cua de purpurina, el moviment rodó que dibuixen les mans de l’actriu m’omple la vista; l’escenari és ple de colors i formes, música i ball, fum i ombres. Estic atrapada en aquesta festa de colors, per a mi és el paradís, m’encanta la purpurina i les coses que brillen. Sóc en un aparentment desordre dins d'aquest arc de sant Martí. El començament d’una obra que no hagués imaginat mai era davant nostre.

El gris desgastat i avorrit del carrer Moragues es trenca de cop. Un fúcsia fluorescent que cau del sostre de l’escenari surt de les cortines vellutades del teatre Catalunya i se m’escapa un wow!! Em frego les mans! Ara només queda buscar el lloc on seurem. Radars en marxa, busco les cotorres per allunyar-me’n, però aquesta vegada poc podem triar, la sala està molt plena: l’olor de tabac, de laca, de perfum s’infla amb la temperatura dels cossos excitats de la gent que avui estaran més insuportables que mai.

L’escenari fúcsia és una escala amb un llum de plàstic cargolat a banda i banda i amb un parell de boles giratòries penjades al sostre que cada tres segons disparen un raig de llum i m’enlluernen. Sembla un arbre de Nadal.

Quan la consciència m’arrenca dels guants lluents de la cantant que duu un vestit escandalós, començo a veure entrar un munt de personatges estrafolaris i ple de colors i formes estranyes. La banda sonora de Fangoria li dóna un toc molt irreal, bohemi i sobretot friki, molt friki però que els queda molt bé, tan bé com el vestit de la cantant que sembla una gallina. De mica en mica que sona la cançó A quien le importa Els personatges van apareixen en escena formant un ball desordenat i heterogeni. Tot un bon començament. Hi ha tant per captar que estic desitjant sisplau que parin de sortir i sortir personatges i coses rares del darrere de les cortines!sisplau el meu cap ja no aguanta més! No dóna per més! Pollastres que passegen amb corretges! Gallines que canten Fangoria...Déu n’hi do Joan, el què ens espera avui...l’Emma i l’Oriol, els seus fills també s’han apuntat a la festa i s’ho estan passant pipa! Han entrat de ple en el món del teatre! I no havia millor obra que aquesta!

L’argument és difícil d’explicar però és possible aconseguir-ho i ara ho intentaré. Quan s’acaba A quien le importa, arriba la primera història, l’obra té un cert orde i segons la meva manera d’entendre’l és mitjançant les tres histories que surten, es pot interpretar com una introducció, nus i desenllaç tot i que no tenen absolutament res a veure una amb l’altre! És una autèntica bogeria que t’acaba arrossegant amb ella. Hem d’entendre tots els personatges com a històries independents, tots fan una funció extravagant i única dins de tota la història que tampoc segueix un fil clar.

Entrem a dins de la primera: quatre personatges: dues dones i dos homes que es troben en una festa; un dels dos homes està impacient perquè el que busca és sexe amb alguna d’elles dues i l’altre home no ho aconseguirà perquè té el fantasma de la seva mare rodant-lo cada vegada que intenta fer alguna cosa amb una de les dones; reprimit es quedarà ajagut com un boig intentant allunyar-lo i quan ho aconsegueix la dona ja no vol saber-ne res. Sense gairebé donar-te’n compte ja estàs dins la segona història! El fet que hi hagi tants de personatges rondant pel voltant de l’escenari et despista moltíssim i et porten directament cap a la segona història.

Un home amb un barret brillant es mou sobre l’escenari que tremola exasperat. La seva dona li és infidel, un tema molt recurrent en totes les obres del concurs que he vist fins ara. Els personatges de la primera història es barregen amb els de la segona, estan tots sobre l’escenari i s’enllacen. L’home cornut s’afegeix amb els de la festa. Una de les dones surt de l’escenari i se’n va a buscar alcohol perquè s’ha acabat. Quan el va a buscar, pel camí, es troba amb una dona que duu un cistell ple de flors; la dona balla i canta i l’altre dona, la de la festa li explica la seva experiència amb el matrimoni i com era la relació amb el seu exmarit. És una declaració de principis molt nazi. Però res té a envejar aquest discurs esperpèntic amb el que vindrà a continuació. La dona del cistell de flors, la que balla i canta i crida i riu ha decapitat algú i guarda al fons del cistell el cap. La manera com li ensenya i el què li diu fa de la senyora ballarina una autèntica assassina boja. Veig la mort personificada en aquest personatge. La mort els ronda ballant i cantant amb una destral i amb un objectiu clar: matar. Pica a la porta, obren els de la festa i...els mata? No ho sabem perquè en un tres i no res arriba la última història. Però abans, hi ha una petita història amb una moralina final: una dona ha d'anar a un ball molt elegant i necessita lluir-se amb joies, vol aparentar el que no és. Li deixen un collaret molt car i el perd. Es passa deu anys treballant per poder pagar el collaret i quan ho aconsegueix se n'assabenta de que el collaret era fals. Tant la dona que li deixa el collaret com ella fingeixen i això a una d'elles li surt molt car. No fingeixis i no vulguis aparentar el que no ets, així s'acaba la història. 

La mort finalitza l’obra: primer veiem el divertiment que podria ser la joventut, després el matrimoni que seria la maduresa i finalment el judici final que seria la vellesa i la mort. Així ho entenc. Potser vaig pensar massa i no ho havia de fer, però hi vaig trobar un orde i és aquest.

Per últim, el judici d’un noi que mata l’àvia de la seva promesa. Els motius són un altre cop esperpèntics però reals: el noi té un negoci, una empresa d’olis i cada cop que va a casa la seva promesa es troba amb l’àvia que li toca els pebrots amb el negoci: que si ja està en marxa, que si pensa guanyar-s’hi la vida...en fi que se la carrega, la mata. L’obra acaba així: tots al manicomi i la dona que canta Fangoria, sí , la que sembla una gallina, t’explica el final: va petar una caldera i tots a prendre pel cul! Així acaba. S’encenen els llums i t’aixeques i marxes al gris avorrit i descolorit del carrer Moragues.

Felicitats Happy Birthday Manolita i a l’agrupació Safareig Teatre de Salt. No puc imaginar la quantitat d’hores que hi heu dedicat, tant en vestuari com en el guió; us mereixeu un 9. Felicitats a tots, aquesta vegada no hi ha personatge preferit, no m’heu donat temps. Felicitats.

1 comentari:

  1. Gràcies! Ens agrada sentir que algú s'ho passa tant bé amb les nostres propostes! Millor encara quan sentim que uns nois puguin entrar al món del teatre de mà nostra. Merci i di tot va bé. Fins el proper Anglada!

    ResponElimina