dijous, 15 de novembre del 2012

I cursa de muntanya de la Ratafia





Canvi de plans. Quan m’hi vaig trobar, de seguida vaig saber que era la tartera de la que tantes vegades m’havien parlat; vaig aixecar el cap i vaig començar a resseguir, fins on la vista em permetia, el punts roses fluorescents que pujaven fent ziga-zagues. Aquell dia, i la primera vegada que la vaig escalar, anava amb en Joan i els seus dos fills. L’Emma i jo, vam fer parella en l’aventura de pujar-la. Incansable, una nena de set anys, pujava davant meu de manera gairebé professional i amb moltes ganes, estava encantada. De seguida vam ser a dalt. Ens seguien l’Oriol i en Joan que no van ser capaços d’atrapar-nos.

La tartera em va deixar un molt bon gust de boca. Canvi de plans. Vaig decidir que no faria la cursa de 10 quilòmetres sinó la de 25, valia la pena. Volia trobar-me en cursa davant d’aquesta paret.

Vuit hores de son, un cafè i mitja barreta energètica. L’Enric Torramilans i jo ens posem a la línia de sortida. Faig un quilòmetre amb ell, l’escalfament. El perdo de vista. Algun dia m’agradaria poder seguir-lo més estona, a veure si ho aconsegueixo. El 2013 ha de ser un any per entrenar una mica en serio. Després de la volta per la carretera de Ca l’Agustí, tornem a ser a Sant Salvador, a punt per pujar les escales de darrere la font. A partir d’aquí és pujada continua fins al turó de les Gatoses. Em costa bastant agafar el ritme, tot i que tinc molt bones sensacions aquesta vegada. He dormit les hores que necessito. Torno a veure en Torramilans, baixa del turó de les Gatoses i jo el començo a pujar. La primera baixada me l’agafo amb moltes ganes! I la gaudeixo moltíssim. Fins a can Planes agafo un ritme que em permet tirar sense cremar motor. Al meu ritme, d’anar fent, arribo fins a la Torre de can Planes i em torno a trobar amb un altre corriol de baixada que ja esperava amb il·lusió. És un moment molt divertit i agradable. Baixo amb tres nois, amics entre ells. Hi ha temps per riure, relliscar i parlar del temps. Me n’oblido que estic fent una cursa. Quan travessem la carretera de Farners veig en Joan al començament de la pista que ens durà fins a dalt a Farners. Reacciono, poso intermitent i faig un avançament que em durarà un parell de quilòmetres.

A dins el castell de Farners, carrego d’aigua la motxilla i  segueixo. El tros que ve ara és molt més exigent però molt divertit. Anem cap  a la tartera. Abans d’arribar-hi, puc córrer de manera constant i relaxada, tot i que no a gaire bon ritme. Passo per un lloc on es fan ous de Reig, però no en veig cap; el bosc fa olor de tardor humida. És un moment complicat: passo fred, vaig molt suada i molla d’aigua ( a Farners, mentre em carregaven la motxilla d’aigua...una bona part em va anar a l’esquena!!!) “a córrer Roqueta!!! Així se’t passarà la fred”, m’hagués dit en Joan...

Sóc al peu de la tartera. És la part més divertida de tota la cursa, sens dubte, però hi arribo una mica fotuda de genolls. Aixeco el cap, vaig cap al primer punt rosa. Els quàdriceps es queden enrere, no segueixen. Estic prou contenta, tinc gent al davant i al darrere encara. A dalt de tot m’esperen l’Oriol, l’Emma i en Joan. Li pregunto si ha vist l’home del mai? Millor que no...diria que avui no me’l trobaré. Roca Guillera i la senyera són el punt més alt, ara ja només em queda la baixada que no puc acabar de gaudir del tot perquè em comencen a fer mal les cames i els genolls s’estan enrabiant. Espero amb il·lusió el Dragoncan i quan el tinc al davant necessito baixar-lo més suau del que m’imaginava, estic força cansada però tot i així sempre és molt agradable passar-hi, un corriol que he fet unes quantes vegades.

A punt d’arribar a la creu tinc un moment malparit. Em trobo a dalt de tot i no veig les cintes blanques! Giro el cap i les veig a baix de tot! Pufff decideixo no recular i tirar pel dret, dalt a baix de la creu fins a trobar les altres cintes. Perdo temps i forces. Hagués sigut molt més fàcil el camí marcat. Estic gairebé a punt d’arribar  a la línia de meta i la valoració final que en faig és excel·lent. He donat tot de mi, tant com he pogut. Al final amb un temps de 3h49 minuts. L’any que ve em proposo fer molt millor temps. El 2013 serà un any per entrenar curses de Trail. M’agraden moltíssim, hi he entrat bé. I he de dir que m’hi va introduir una mica en Torramilans i una mica el meu ADN muntanyenc. Salut, muntanya i quilòmetres! Felicitats a tot el club Tri-bu! Esteu molt forts malparits! Manel Cueto, Marçal Esparch, Jordi Artau, Laura Céspedes, Sergi Durbau, Albert Forest, Montse Boada ( a veure si véns al club!!)...Felicitats a tots! I a l’organització! Molt bona cursa, en tinc molt bons records, de les millors que he fet. L’Any que ve segur que estarem més a tope que mai!

1 comentari:

  1. Ostres Núria, encara no habia llegit aquesta genial crònica, per cert, al ritme que progresses l'any vinent poden passar dues coses: una és que puguem anar junts al mateix ritme i l'altra que sigui jo el que no pugui seguir el teu ritme.
    Una abraçada ultra trail running Núria
    Enric Torra

    ResponElimina