Canvi de plans. Quan m’hi vaig
trobar, de seguida vaig saber que era la tartera de la que tantes vegades m’havien
parlat; vaig aixecar el cap i vaig començar a resseguir, fins on la vista em
permetia, el punts roses fluorescents que pujaven fent ziga-zagues. Aquell dia,
i la primera vegada que la vaig escalar, anava amb en Joan i els seus dos
fills. L’Emma i jo, vam fer parella en l’aventura de pujar-la. Incansable, una
nena de set anys, pujava davant meu de manera gairebé professional i amb moltes
ganes, estava encantada. De seguida vam ser a dalt. Ens seguien l’Oriol i en
Joan que no van ser capaços d’atrapar-nos.
La tartera em va deixar un molt
bon gust de boca. Canvi de plans. Vaig decidir que no faria la cursa de 10
quilòmetres sinó la de 25, valia la pena. Volia trobar-me en cursa davant d’aquesta
paret.
Vuit hores de son, un cafè i
mitja barreta energètica. L’Enric Torramilans i jo ens posem a la línia de
sortida. Faig un quilòmetre amb ell, l’escalfament. El perdo de vista. Algun
dia m’agradaria poder seguir-lo més estona, a veure si ho aconsegueixo. El 2013
ha de ser un any per entrenar una mica en serio. Després de la volta per la
carretera de Ca l’Agustí, tornem a ser a Sant Salvador, a punt per pujar les
escales de darrere la font. A partir d’aquí és pujada continua fins al turó de
les Gatoses. Em costa bastant agafar el ritme, tot i que tinc molt bones
sensacions aquesta vegada. He dormit les hores que necessito. Torno a veure en
Torramilans, baixa del turó de les Gatoses i jo el començo a pujar. La primera
baixada me l’agafo amb moltes ganes! I la gaudeixo moltíssim. Fins a can Planes
agafo un ritme que em permet tirar sense cremar motor. Al meu ritme, d’anar
fent, arribo fins a la Torre de can Planes i em torno a trobar amb un altre
corriol de baixada que ja esperava amb il·lusió. És un moment molt divertit i
agradable. Baixo amb tres nois, amics entre ells. Hi ha temps per riure,
relliscar i parlar del temps. Me n’oblido que estic fent una cursa. Quan
travessem la carretera de Farners veig en Joan al començament de la pista que
ens durà fins a dalt a Farners. Reacciono, poso intermitent i faig un
avançament que em durarà un parell de quilòmetres.
A dins el castell de Farners,
carrego d’aigua la motxilla i segueixo.
El tros que ve ara és molt més exigent però molt divertit. Anem cap a la tartera. Abans d’arribar-hi, puc córrer
de manera constant i relaxada, tot i que no a gaire bon ritme. Passo per un
lloc on es fan ous de Reig, però no en veig cap; el bosc fa olor de tardor
humida. És un moment complicat: passo fred, vaig molt suada i molla d’aigua ( a
Farners, mentre em carregaven la motxilla d’aigua...una bona part em va anar a
l’esquena!!!) “a córrer Roqueta!!! Així se’t passarà la fred”, m’hagués dit en
Joan...
Sóc al peu de la tartera. És la
part més divertida de tota la cursa, sens dubte, però hi arribo una mica fotuda
de genolls. Aixeco el cap, vaig cap al primer punt rosa. Els quàdriceps es queden
enrere, no segueixen. Estic prou contenta, tinc gent al davant i al darrere
encara. A dalt de tot m’esperen l’Oriol, l’Emma i en Joan. Li pregunto si ha
vist l’home del mai? Millor que no...diria que avui no me’l trobaré. Roca
Guillera i la senyera són el punt més alt, ara ja només em queda la baixada que
no puc acabar de gaudir del tot perquè em comencen a fer mal les cames i els
genolls s’estan enrabiant. Espero amb il·lusió el Dragoncan i quan el tinc al
davant necessito baixar-lo més suau del que m’imaginava, estic força cansada
però tot i així sempre és molt agradable passar-hi, un corriol que he fet unes
quantes vegades.
A punt d’arribar a la creu tinc
un moment malparit. Em trobo a dalt de tot i no veig les cintes blanques! Giro el
cap i les veig a baix de tot! Pufff decideixo no recular i tirar pel dret, dalt
a baix de la creu fins a trobar les altres cintes. Perdo temps i forces. Hagués
sigut molt més fàcil el camí marcat. Estic gairebé a punt d’arribar a la línia de meta i la valoració final que
en faig és excel·lent. He donat tot de mi, tant com he pogut. Al final amb un
temps de 3h49 minuts. L’any que ve em proposo fer molt millor temps. El 2013
serà un any per entrenar curses de Trail. M’agraden moltíssim, hi he entrat bé.
I he de dir que m’hi va introduir una mica en Torramilans i una mica el meu ADN
muntanyenc. Salut, muntanya i quilòmetres! Felicitats a tot el club Tri-bu! Esteu
molt forts malparits! Manel Cueto, Marçal Esparch, Jordi Artau, Laura
Céspedes, Sergi Durbau, Albert Forest, Montse Boada ( a veure si véns al
club!!)...Felicitats a tots! I a l’organització! Molt bona cursa, en tinc molt
bons records, de les millors que he fet. L’Any que ve segur que estarem més a
tope que mai!
Ostres Núria, encara no habia llegit aquesta genial crònica, per cert, al ritme que progresses l'any vinent poden passar dues coses: una és que puguem anar junts al mateix ritme i l'altra que sigui jo el que no pugui seguir el teu ritme.
ResponEliminaUna abraçada ultra trail running Núria
Enric Torra