dimecres, 7 de novembre de 2012

Es perd el senyal


Hi ha setmanes que són com “ el dia de la Marmota” tal i com ho reviu una i altra vegada Phil ( Bill Murray) en la pel·lícula “ Atrapado en el tiempo”. És una pel·lícula que sempre m’ha provocat angoixa perquè el protagonista cada dia torna a viure el mateix dia, "el dia de la Marmota", i no en pot sortir. Cada matí després de parar el seu gran i antic despertador, es lleva, camina cap a la finestra, aparta les cortines i veu començar de nou, dia rere dia, el mateix de sempre. Pobre Phil.

Tinc un dia de la marmota personal. Un dia que perdura durant els mesos de setembre, octubre i novembre, després de saber que un any més, no treballaré a cap aula ensenyant el que m’agrada i pel que he estudiat. Torno a repetir el mateix de sempre, les mateixes sensacions, el mateix desànim i les mateixes frustracions.

El dia de la Marmota  és un dia molt especial pels grangers d’Estats Units i Canadà. És una dia tradicional i fins tot un mètode per predir quan s’acabarà l’hivern. Si l’animalet, quan surt del cau, el cel està ennuvolat i no veu la seva ombra, aquest abandonarà la llodriguera i significarà la fi del fred, de l’hivern. Si en canvi, l’animalet es troba amb un cel clar dominat pel sol i pot veure la seva ombra, tornarà cap al cau i l’hivern seguirà sis setmanes més. Molt curiós, tots pendents de la Marmota. Un dia en vaig veure una, jo baixava  de Bastiments, al costat del Pic de l’infern. Quan em va veure, va fugir movent el seu cul gruixudet i ben fet fins al cau. Una preciositat.

Bé, sembla que la meva Marmota s’ha trobat amb un sol espatarrant i ha mogut el cul fins al cau un altre cop. Potser, quan decideixi sortir i abandonar la llar, a mi ja m’hauran sortit canes, més de les que ja tinc.

Aquest matí, sembla que el dia ha començat diferent. M’he llevat d’hora i sembla que Déu m’ha ajudat. M’he fet un Bikini, el faig a la planxa, queden molt bons, millor que a una sandvitxera perquè el pa queda cruixent per fora i tou per dins. Després he anat al menjador i he encès el televisor, canal Tv3 per escoltar els matins i m’he topat amb Joan Margarit. L’esmorzar m’ha començat a passar molt bé, “ l’esperança no cal per ser feliç” el bikini anava sol a la boca, el cos continuava allà, al menjador, junt amb el cafè amb llet mig tebi però la ment era amb ell, amb aquest poeta i arquitecte que es defineix així: brusc, fidel i solitari. És, segons la meva manera d’entendre la poesia, el millor poeta de la poesia catalana actual.

L’entrevista amb Joan Margarit ha estat un d’aquells bons moments que té la vida. La poesia, per molt dura que sigui i la seva ho és molt, sempre fa somiar i és agradable. La seva m’ha fet plorar moltes vegades, és brusca, fidel i solitària igual que ell; de seguida te l’estimes. Aquí us deixo un poema que ha llegit durant l’entrevista. Llegiu-lo i si també teniu “dies de la marmota” veureu com avui, enmig d’un dia ennuvolat, la veureu sortir del cau i marxar.

Es perd el senyal
No tinguis pietat del que has estat,
perquè la pietat és massa breu:
no dóna temps a construir-hi res.
De nit, en un petit aeroport,
veus com un avió s’està enlairant.
Va perdent-se el senyal.
Sents el convenciment que estàs vivint
uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida.
Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,
com hi ha una altra música,
la de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

Espero que us hagi servit tant com a mi i evidentment canvio Marmota per Margarit. Que tingueu una bona festa de la Ratafia.

2 comentaris:

  1. M'ha encantat el post Núria...... Ah!!!! i dema mateix hem faig el bikini a la planxa.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. jajaja!!!! Pere el secret està en fer-lo a foc baix a poc a poc, i quan comença a quedar torradet li poses el formatge i el pernil i augmentes el foc fins que queda més fosquet...

    ResponElimina