diumenge, 2 de setembre de 2012

Batman, un altre cop



Diuen que les segones parts mai són bones. Us proposo un salt fins la sisena i vuitena part de la vida de l’home ratpenat: Batman. El cinema d’acció m’agrada força tot i que no és el meu gènere predilecte. Batman i l’agent 007 sempre tenen lloc en el meu temps d’oci: em xiflen, dos personatges totalment platònics i amb els quals quedo del tot embovada: em meravella el control que tenen sobre tots els mitjans de transport que cauen a les seves mans: motos, cotxes, avions, amb totes les respectives evolucions d’aquestes motos i cotxes i avions clar, n’hi ha que fins i tot de tan extraordinaris em fan baixar el llindar de credibilitat però sempre faig un esforç per deixar-me enredar. Hi estareu d’acord que és necessari de tant en tant deixar-se enganyar, a mi em va bé: la realitat la tinc avorrida, la veig cada dia quan obro els ulls, per satisfactòria que sigui però sempre és realitat. La ficció té aquell component tan especial que fa que somiem una estona. El cinema és això per a mi, un moment per somiar, un moment per deixar-me enganyar. I ahir ho vaig anar a buscar.

Feia temps que no anava al cinema i menys a una sessió golfa. La sala era pràcticament per nosaltres; érem quatre, equilibrant la sala: dos a l’esquerra, dos a la dreta. El meu seient a la fila privilegiada, la cinquena, a on m’agrada anar sempre. Les llums s’apaguen i des de bon començament ja se’m puja la mosca al nas: es senten les veus però la imatge no es veu; em posen molt nerviosa aquestes coses. No vaig poder veure els primers minuts de la pel·lícula. Només sentia la veu en off que anava recordant el que havia passat a la darrera pel·lícula d’aquesta trilogia. Bé, tot al seu lloc, la imatge retorna, tothom assegut.

Batman: Bruce Wayne, després de vuit anys d’estar tancat a la seva mansió i culpant-se per la mort de la seva estimada, torna a l’atac. Però jo em pregunto: per què a Alfred Pennyworth, majordom i conseller de Batman, no passen els anys, mentre que a Batman ens el trobem literalment fet pols!: la cama destrossada que no pot ni caminar, un bastó que ja em perdonaran té més anys que el seu majordom i una barba blanca que no li escau gens! Això sí, guapo ho és una bona estona...la barba blanca i la coixesa no li treuen aquell atractiu inherent a Batman. Perquè al cap i  a la fi, tots sabem el que passarà: la cama es posarà al seu lloc i la barba blanca desapareixerà...

Tres coses que m’han agradat moltíssim de la pel·lícula: la imponent Selina Kyle, la dona felina: una lladregota molt professional: roba a Batman però també l’ajuda, el traiciona i el besa quan vol; m’agrada el seu paper, li queda molt bé; la segona la Batmoto: increïble els moviments d’aquest artefacte però sobretot, m’agrada quan la pilota ella, és molt més atractiva a les seves mans, tot i que quan la condueix ell sembla que tingui més força...coses que em passen pel cap..., i la tercera: el dolent de la peli: Bane, però no m’agrada ell ni la seva història, m’agrada la màscara que duu, una cosa raríssima però que impacta molt en un primer moment, la primera vegada que la veus: en la primera escena d’acció i molt bona del començament de la pel·lícula. Em recorda a Hannibal Lecter. La veu d’aquest tirà, Bane, és terrorífica, molt més que la màscara, sempre ho he pensat: una bona veu és el tot. Tota la resta doncs podria dir que molt normal fins i tot pesada; hi havia moments que m’adormia: ja fos perquè no aconseguien enganyar-me, ja fos perquè no hi havia acció que em desvetllés, i mira que a la sala hi feia fred suficient com per mantenir els ulls oberts! Hi he trobat a faltar en Heath Ledger, l’he trobat molt a faltar, tant que fins i tot en un primer moment han aconseguit enganyar-me molt i molt bé: Joshep Gordon- Levitt és el seu doble i viva imatge del memorable Joker. Gordon fa de Blake, un policia de Gotham que lluita contra el crim. La mare de Déu, és clavat a Ledger, això també m’ha agradat moltíssim, però m’ha fet falta el Joker com l’aire que respiro i no l’he trobat. Ningú podrà fer un paper tan bo com el que va fer ell al Caballero Oscuro, la primera de la trilogia, ni el mateix Jack Nicolson. En fi, la vida és així, molt trist, t’he trobat a faltar Heath Ledger, Batman no tornarà a ser el mateix, està clar, no per a mi. Les segones parts, a vegades, no arriben mai.

Surto del cinema i, una cosa em reconforta i em fa sentir bé: la baixada de temperatura i la calefacció dins el cotxe: el Setembre ja és aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada