dimecres, 18 de juliol de 2012

De Zubiri a Pamplona, una ciutat amb caràcter



Quan el camí es fa llarg i volem arribar...quan el camí alenteix les passes i et fa pujar gairebé parets a 35 graus, de sol a sol, quan les pulsacions escaldades pel sol de Navarra t’ofeguen és quan has d’aixecar el cap i plantar cara a la duresa; no hi ha res impossible si es té paciència i coratge.

Deixeu-me que us expliqui què va passar ahir a la nit quan vaig tancar l’ordinador i vaig anar cap a l’alberg. Estava molt cansada, les primeres butllofes sempre fan mal, són les que paren el cop, la resta sempre són segones parts. Em poso dins del sac i faig una última guaitada al watsap, em poso els taps i tanco els ulls amb ganes d’entrar en un son reparador. Quan les llums s’apaguen les bèsties surten...entre nosaltres teníem al rei de la selva, un autèntic lleó que fotia uns ronquets a uns decibels al·lucinants. Em vaig fotre a riure com una boja i vaig demanar perdó a la gent per la meva descarada reacció, la gent em van acompanyar amb innombrables  rialles, més escandaloses que la pionera. Tot l’alberg rient i el rei de la selva roncant, marcant territori, com un bon depredador. Lo fotut de la història és que el va acompanyar una altra bèstia nocturna i ja no sé que semblava, si una selva o un concert de tenors amb apnees. En fi, jo em vaig posar els taps i vaig tornar a tancar els ulls intentant ofegar les ganes de riure, quin espectacle.

Quan em desperto, a tres quarts de sis del matí, la gent es comença a moure amb mandra, arrossegant el cos i fent la maleta a poc a poc. Al costat tinc uns gaditans que se n’enorgulleixen d’haver gravat els ronquets del rei de la selva, el volen penjar a youtube. Em vesteixo com si no en sabés, em fa molt de mal el cap. Després el cafè del matí, les coses es veuen molt diferent. Un plàtan de Canàries i una foto al pont de Zubiri.

 El camí comença tan agradable com una tarda de pluja en plena tardor, la meva pell és un vaivé de sensacions que acompanyen la temperatura de les muntanyes de Zubiri, tan delectable com la teva manera de mirar-me, sincera i callada. El sol es filtra entre els arbres dibuixant al terra la silueta de petites branques, el riu que tenim al costat xiuxiueja mig endormiscat i em concentro per escoltar la manera que té de caure avall, jo també vull caure així, relliscar fins avall, ves a saber fins a on.
Tot comença a canviar en el moment que veiem l’Álvaro, un dels gaditans. Va sol, els seus dos amics van més endavant. Té el turmell inflat i està desanimat; el carreguem, vine Álvaro, li dono Radio Salil, una meravella que et fa continuar i seguim camí amunt. De mica en mica ell es va despertant i comencem a riure amb les seves parides! – Desde luego la cosa va así: Dios hizo la tierra y después el Camino, ya luego los peregrinos lo marcaron con conchas claro está... i així fins que arribem a Pamplona:

-Pa mi que el tio que ha marcao los quilómetros ha tirao los dados y tal cual ha anotado allí en lo arto el número...porque esto e una mierda quillo, a qui cada uno pone los quilómetros que le da la gana...

I tenia tota la raó perquè cada cop que arribàvem a un poble, marcava un quilometratge diferent. Una vegada a Arre, el poble que hi ha abans de Pamplona, entro dins d’una capella, ja en tenia ganes avui. Sec uns segons, respiro tranquil·lament tot sentint l’olor característica de les esglésies, després m’aixeco i continuo poc a poc, fins a Pamplona. Arribem tots junts, amb l’Álvaro que li ha costat molt arribar fins aquí. Ha tingut problemes també amb els seus amics, un d’ells, que no duu mòbil, s’ha perdut en un poble, l’altre amic l’esperava a Pamplona. La cosa ha acabat bé, ens hem reunit tots 5 a l’alberg. Pamplona és una ciutat molt especial, és...no sé com dir-ho, terrenal, forta, amb caràcter. M’he passejat una estona pels seus carrers, he passat per on hi ha “el encierro” i m’he deixat caure fins la plaça de toros. Ara mateix, estic a la llitera, avui dormo a dalt i els taps ja els tinc a punt. Espero que la nit de Pamplona no tingui fam de despertar les bèsties, perquè com diria l’Álvaro: me cago directamente en Santiago vamos! Bona nit des de Pamplona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada