divendres, 20 de juliol de 2012

De Puente la Reina a Estella, camps de blat i calor


Aquesta nit, a l’habitació del senyor,no s’hi podia estar. Teníem les finestres obertes i els italians que estaven asseguts a fora de l’alberg, escandalosos com ells mateixos, es dedicaven a cridar, i no a parlar. Bé fins aquí bé, em poso els taps i m’entretinc amb el watsap. Quan sembla que ja estic agafant el son, la noia que tinc sota la llitera s’aixeca sobtadament, surt a fora, i quan torna a entrar...entra amb l’artilleria a sobre! S’ha ruixat de repel·lent de mosquits però de tal manera que m’estronca el son! Increïble! Una pudor bestial, no puc dormir, tinc mal de cap i tot. A l’altre costat de l’habitació, a la número 6, el rei lleó comença a caçar.

Els matins són molt frescos i agradables. Els deu primers quilòmetres són de bon fer, parlant i rient tota l’estona. Avui hem tingut una molt grata sorpresa: després d’un bosquet amb fortes pujades i després d’una corba ens topat amb un poblet preciós. Estava allà dalt, sobre un turonet i envoltat de camps verds. Tots tres hem reaccionat de la mateixa manera, amb la boca oberta. Travessant el poble per les seves fortes pujades arribem a la plaça de l’ajuntament i passem per sota un arc on hi havia una taula amb el segell del peregrinatge per timbrar a la credencial, molt curiós. El següent poble és Lorca i ja l’estem esperant amb moltes ganes perquè ens falta menjar, estem cansats i no hem esmorzat gaire bé. Després d’aquest poble ens doblegarà una vida de calor i camps de blat. Quan arribem a Lorca entrem en un bar i mengem un plat de pasta, amb tal urgència tots tres que ens mirem amb cares d’incredulitat; estem fets pols, ens falta energia, el sol ens seca.

Tinc la sensació que la pell se’m fon, se m’accelera el pols i la visió es redueix. Travessem un camp de blat inesgotable, em faig petita i em costa respirar. Un sol de 36 graus ens cau a sobre com una tempesta tropical, amb força i sobtada. Començo a baixar el cap, no vull mirar què em queda però sense voler ho veig: camps de blat i calor, calor i camps de blat...res més, una vida de llarga soledat. Decideixo parar sota l’únic arbre que hi ha al costat del camí i amb l’ombra que em regala respiro una mica deixant caure el cap enrere. Estic segura que prendré mal, una insolació o ves a saber... n’estic convençuda, ho estic passant fatal! Vine a buscar-me! M’he posat protecció 50 i m’estic cremant tot i així!

Estem arribant Villatuerta, i tant tuerta!! Passo per davant d’una casa molt gran i veig un noi al costat d’una mànega, li demano de genolls que em ruixi! Però està trencada! Aaah!!! Ens diu que a 25 metres hi ha una font! Ja la veig...em poso sota de la font, premo el botó i deixo que l’aigua em caigui a sobre amb tanta força com el sol ho ha fet fins ara; quina sensació de vida...de vida!!! Com si m’haguessin donat una altra oportunitat, mai havia sentit aquesta sensació.

Ens queden els dos últims quilòmetres i mig, ja hi som. Comencem a riure i a treure el bon un humor un altre cop. Les fonts fan miracles. Quan entrem dins del poble sento un altre cop que ho he aconseguit, la recompensa de l’esport, la satisfacció d’haver-ho fet, aquell premi tan important i tan personal que t’omple d’orgull, el combatre el que és dur...una droga que no penso deixar. Bona tarda des de l’alberg de Estella i bona nit quan es faci fosc, demà serà un altre dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada