dijous, 14 de juny de 2012

Ell


Recordo la primera vegada que vaig sentir parlar del Determinisme; va ser en una classe de Filosofia d’en Carbó, durant els meus anys de Batxillerat. Després d’entendre que tot el que fem i el que diem està sotmès al destí i no pas a l’atzar, se’m va fer un nus a la gola, em vaig sentir lligada de mans i peus. Així doncs, tot el que faig i dic ja està escrit que ho faré i ho diré? Vaja...

I vosaltres, creieu en el Determinisme? Creieu en el destí? tot el que et passa al llarg de la vida està escrit, tan les coses bones com les dolentes.

Avui, us he de dir que m’he llevat i he cregut en el destí. Cada vegada que penso que pot passar això del destí, que pot ser, en el meu cap premo el play d’una pel·lícula que recula de pressa en el temps, recula fins a aquell punt d’inflexió on les coses es comencen a desencadenar. I així és tal i com ho he viscut aquest matí. Us explico la meva pel·lícula de seguida. Seieu,la sala és còmode, amb seients vermells vellutats, afanyeu-vos que  s’apaguen les llums i comença la història.

Tot comença quan, el diumenge passat, el meu germà jugava a ser una cabra Montesa baixant amb bici de ca l’Agustí. Baixava ràpid, el destí el perseguia, potser en forma de vent o sorra,  fins que el va fer que caure i va sortir disparat endavant. Per sort, tot ha quedat en un parell de punts i mig cos masegat per la trompada, es podia haver fet molt mal. I és aquí, des del moment en què surt disparat quan comença tot,el punt d’inflexió, a on el destí ja té el que volia: seguint recte, la via del tren es bifurca, en neix una altra al costat i algú fa baixar la palanca perquè el tren s’hi desviï.

A l’altre costat del poble, mentre el meu germà baixa ràpid i en el moment en què li patina la roda i surt disparat, a Ell li queden poques hores abans que el destí ho acabi de lligar tot. Quan tot això passa el destí em té a Llançà menjant un arròs “al son” de les castanyoles mentre el meu germà es fum de morros. Potser en el moment en què vola per sobre la bici, tinc els ulls tancats intentant buscar un xic de pau i sentint al poble de mar que balla enmig de vestits d’Andalusia. Potser els vaig tancar en aquell moment, quan el meu germà volava a càmera lenta...mentre a mi em passava la vida pel davant. Tot escrit...

Quan arribo a casa em trobo  la cabra Montesa feta un cromo. La part dreta del cos, braç i cama ben rascats i amb un parell de punts al colze. El casc esquerdat...el destí el perseguia amb ganes...malparit. El tros que hi ha entre que ell cau i jo arribo a casa passen moltes altres coses, una d’elles molt desagradable que té a veure amb la meva vida sentimental i que aquí ara sobraria però ho dic perquè entengueu que el diumenge passat va ser una gran merda de dia, així de clar, i com que ja estava escrit que ho diria...què hi puc fer? No és culpa meva!!

A quarts d’onze de la nit, quan sembla que tot està més calmat i mentre faig el xafarder al feisbuc, el destí torna a sacsejar la meva calma. El meu germà pica la porta de l’habitació: em demana que li vagi a buscar uns relaxants musculars que s’ha deixat al cotxe. Baixo les escales, surto al carrer i sento un xic de fresqueta, la nit és agradable. Camino fins al cotxe i quan estic a punt d’obrir la porta el sento, sento com Ell plora, el destí ha lligat caps i ara em toca a mi sortir volant endavant i fer-me un parell de punts, no pas al colze sinó a l’ànima. Torno a tancar el cotxe i reculo, segueixo el plor d’un gat, sé que és petit, molt petit. En un primer moment penso que ho fa un nen musulmà que juga a pilota i que podria imitar molt bé el plor d’un bebè de gat.

-         És un gat petit? Esperant que em digui que no!!!
-         Sí, està aquí sota el cotxe. Estava al contenidor i l’he agafat, li he donat aigua i ara s’ha escapat i s’ha posat aquí sota.

El destí em passa per sobre, m’atropella i em dóna de veure un còctel de sentiments que feia temps que no sentia. Els plors del gat i els meus es barregen. El nen em mira al·lucinat i m’abraça: - senyora no plori, sisplau, no plori. Caram quin moment... en Mohamed no deixa d’abraçar-me i jo al gat, tots tres al carrer abraçats, mentre el destí dels altres està en un plat de sopa tot mirant la tele tranquil·lament. I com és una persona capaç de llançar un animal tan petit al contenidor? Si es poguessin detectar aquestes persones...que portessin a sobre la lletra escarlata!!! Tanta gent que maltracta a persones i animals, si poguéssim saber qui són només de veure’ls l’ombra...tot i que si mires bé als ulls d’una persona ho pots intuir a vegades.

Ell, una delícia de gatet, dorm amb mi dues nits, al meu costat. Dues nits, dos dies de petits marramiaus i de carícies infinites, a punt per donar-li una nova llar. Ahir, a les cinc de la tarda una noia molt agradable el va venir a buscar. Desconsolada, el vaig arrencar de sobre meu i vaig posar sobre les seves mans el còctel de sentiments. Viurà en una Masia amb un noi que adora els animals i que acaba de perdre el seu gat. I penso un altre vegada, serà el destí? Tot un seguit d’accions que desencadenen irrevocablement tot el que ens passa, algunes coses plaents d’altres desplaents. Si aquell dia, a la classe de filosofia d’en Carbó, m’haguessin explicat el Determinisme d’aquesta manera, segurament m’hagués aixecat de la cadira i hagués abandonat la classe, tot pensant que se’n podia anar a la merda la doctrina filosòfica.

2 comentaris:

  1. Núria dedicat a escriure tia es fantanstic, m'encanta i ole per el gat!!!! Estara content, si poguessim agafar el cabronas que el va deixar al contenedor.....!

    em trec el barret!!!!! Salut i segueix escriguen de veritat!

    ResponElimina
  2. Ja m'agradaria però sempre penso que hi ha gent molt bona que em dóna mil voltes; de totes maneres sempre serà un somni i si algun dia m'hi pogués dedicar...doncs seria fantàstic!!! i pel que fa al cabronàs...sembla ser que va ser una dona... una persona ho va veure, però em sembla que és millor no trobar-me-la!!! passo pàgina!! ;) gràcies pels ànims!!!

    ResponElimina