dissabte, 28 d’abril de 2012

En contacte amb l'amor, tots ens tornem poetes


Absorta en la poesia que recites, acluco els ulls mentre la copa freda em besa i els llavis se m’encenen. Dos grans plaers de la vida diuen que són: la poesia i el vi. La literatura alimenta l’ànima, el vi exalta i calma el cos.

A les vuit tinc una cita amb la biblioteca del meu poble; s’hi presenta el maridatge entre la lectura i el vi. Si us pregunteu què és el maridatge, és la combinació entre el menjar i el vi de manera que el plaer de degustar-ne un n’evoqui el plaer de l’altre. En aquest cas canviarem el menjar per la poesia i ja ho tindrem, un maridatge gens conegut i molt innovador.

Dic el meu nom a l’entrada. Em busquen a la llista, em somriuen, m’entreguen una copa i endavant. Estic buscant un lloc íntim i còmode, encara no hi ha gaire gent, arribo aviat. No m’agrada ser el centre d’atenció en aquests llocs i les mirades de benvinguda, a vegades, em molesten. Deixo la maleta del gimnàs arraconada i busco el meu lloc. Sense saber-ho m’he anat a seure a la taula dels bibliotecaris i sense voler al mig de la sala, gairebé presidint-la. Tres professionals: Olga Cercós, actriu; Miquel Martín,escriptor i Núria Caralt, sommelier.

L’Olga comença amb un text de Charles Baudelaire; Le Spleen de Paris que és una oda al vi, a la diversió i l’embriaguesa. Déu n’hi do com comencem, potser no em podré aixecar, penso. Anem a tastar el primer vi:  Sinols blanc 2010: un vi molt jove de transparència matinal i d’aromes cítriques, afruitades. La Núria ens convida a olorar-lo i a descobrir-ne alguna fruita. Hi trobo la pera i després, una vegada desvelat el secret, hi sentim la pinya i el plàtan. L’acompanya un text de Pablo Neruda; Oda al vino, un text juvenil, espontani i alegre tal com el vi, representa la adolescència.

Anem ara enmig de l’adolescència i la maduresa. Un criança del 2007, aquesta vegada negre, de color robí intens i cirera madura, molt afruitat. Olorem i tastem. Comento al meu company, una altre vegada, que m’ha agradat molt més l’olor que el gust, hi estem d’acord. El text és de Omar Khayyam; Els Robayat, us n’escriuré una estrofa i reflexioneu:

Acosta els llavis teus als llavis de la tassa;
beu vi, si en tens; frueix, perquè la vida passa.
Val més penedir-se d’haver begut massa,
que ser vell, tenir set i sentir la mà lassa.

És a dir, que la vida és això, gaudir de les coses senzilles que et dóna, el temps passa molt ràpid i si encara no te n’has adonat, malament rai. Comencem a entrar en la maduresa. El vi és un reserva del 2005, un vi madur, abans que em deixin ja l’oloro i sense saber-ne res m’agrada. El color és de cerimònia, un vermell intens amb una marcada tonalitat de teula antiga. Agrada més a les dones que als homes. El vi té 31 anys; mare de Déu, gairebé la meva edat. La Núria ens proposa un repte: - endinseu el nas, entreu en un bosc humit, a on acaba de ploure i sentiu l’olor de fusta i de pi moll.  Tanco els ulls i entro dins el bosc. Sembla mentida tot el que s’hi pot trobar i és ben cert, fa olor de pi. El text que ens acompanya és una autèntica meravella. La maduresa fa posar els pèls de punta. Un text de William Butler Yeats; A drinking song. Val la pena, llegiu-lo:

El vi entra a la boca
I l’amor entra als ulls;
Això és tot el que sabem del cert
Abans que envellim i morim.
Alço la copa  a la meva boca,
I et miro, i sospiro.

Ja veieu, l’experiència, la serenor i el saber què es vol de la vida. Coses senzilles una altra vegada: veu vi en companyia d’una persona que estimes, gaudeix dels plaers senzills de la vida abans d’envellir i morir. Tan clara i contundent és aquesta veritat, sigueu feliços i sobretot sincers amb vosaltres mateixos, només així l’aconseguireu.

Per acabar, ens presenten un Garnatxa. La dolçor és fa la reina de la copa; de tast suprem i color vermell teula amb tons de pi roig. Una autèntica delícia en boca, hi torbo panses i figues, també la mel. El text de Guerau de Liost; Hivernal, el text més aquesta copa de vi, ens transporta bora el foc en companyia de la família en un dia de fred hivernal i hores perdudes, quan ve més de gust deixar passar els minuts mentre mires cremar la llenya sense pensar en res més.

“La poesia és l’eco de la melodia de l’univers en els cors dels humans”  Rabindranath Tagore.

Tagore, un poeta que va acompanyar al meu pare tan en l’adolescència com en la maduresa i que avui dia encara llegeix. A ell, al meu pare, que avui fa 59 anys dedico aquesta entrada i aquests versos. Felicitats pare, has de saber que els teus anys són com un bon vi, milloren amb el pas del temps. Típic però cert. Felicitats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada