dimecres, 28 de març de 2012

Farners als meus peus


Ahir a la tarda, entre Whatsaps a través d’un grup d’amics, i tot fent conya: que si vaig a Girona corrent i torno, que si no tens pebrots, etc, un amic, l’Enric, em diu: va, si vols fer alguna cosa suau m’apunto. Sempre que pateixo molt fort, l'Enric em ve a la memòria; les bestieses més grans sempre les he fet amb ell. Quan no havia fet ni gairebé un quilòmetre amb btt ja em va portar a fer una ruta per Camprodon de 123 quilòmetres en dos dies, 80 el primer dia. Bé, com deia, ahir a la tarda quedo amb ell per pujar a Farners corrent ( per mi és molt). Tothom dubtava, fins i tot jo per un moment, però sóc una mica tossuda a vegades. Ja us avanço un final feliç.

Avui a les 10:30 estàvem al pont de Sant Salvador. Runtàstic apunt. Encara no ho sé, però aviat em posaran al meu lloc. Comencem a córrer per l’asfalt. Un cop passem els gronxadors veig el trencant de Sant Pere petit a l’esquerre, una baixada que em porta molt bons records i boníssims moments dels meus inicis amb la btt de la mà d’un gran professional. Li dic a l’Enric que vull pujar per aquí, em diu si n’estic segura; què més dóna, com diu l’Anna TRI-BU: “ Núria, si no es pateix una mica, no serveix de res”; som-hi! Amunt. Pujo força bé. Quan sóc a dalt de Sant Pere i al cap de 200 metres he de fer una parada per respirar, sense parar del tot, caminant ràpid, em recupero. Som-hi Enric. No aconsegueixo agafar el ritme, però està al caure. Sento que sóc una tortugueta però els ànims del meu company em serveixen de molt. Em parla de triatlons i d’un amic que en fa i les seves tècniques. No me n’adono i ja començo a tenir el ritme sota els peus i aviat Farners. Ell, també se n’ha adonat i aprofita per apretar-me una mica més. Veig el castell, aviat hi serem. Sóc davant del castell del meu poble. El temps 41 minuts. M'és igual això en realitat, el que sí que m’interessa és que durant tot el camí només tenia una cosa al cap: arribar-hi i aquí està.

La baixada ha estat la millor part. Per darrere Farners fins a Can Planes. Baixant com cabres boges! L’Enric amb la mà escaiolada i fotent bots! És la primera vegada que gaudeixo del córrer! He rigut i he arribat a baix amb ganes de molt més! Els quilòmetres 8.24, a un ritme de mitjana de 8.52, arribant l’últim quilòmetre a 3:58, 1:13:09 en total. I la meva pregunta és: això ho he fet jo? Sembla que sí. Senyors i senyores, ja sóc feliç per tota la setmana; aquí una TRI-BU que ha fet feina avui. Gràcies Enric.

dissabte, 24 de març de 2012

Maig en camí


La vida és intuïtiva. Recordo els últims dies a Londres quan deia que no era moment per l’anglès. No he de ser aquí, pensava. Potser és pura defensa, intento enganyar-me. Aquestes dues setmanes a casa m’han fet reflexionar. Quan fem plans, quan decidim, activem el GPS de la raó sense veure, a vegades, que la intuïció és qui ens guia més. Segur que us ha passat moltes vegades. Quan decidiu i ho veieu clar, dins del vostre cervell és com si una peça de puzle o un moviment de Rubik fa que tot encaixi, i dieu: ho tinc clar, ja ho veig, ha de ser així per força. Una tirada al coratge, una partida amb la valentia, un camí cap a la llibertat. Qui mai s’ha sentit lligat, ofegat no sap a què estem jugant. Cadascú crea la pròpia realitat i això és el que faré. Ho tinc tot i no mereixo queixar-me, però sento que he de marxar abans que em guanyin la partida.

Fa molt anys que tinc pensada una sortida. Ahir al matí mentre em feia el cafè amb llet, vaig aixecar el cap de cop, vaig mirar el sostre sense saber què veia i vaig dir: és el moment, en un moviment final de Rubik. Gairebé tiro el cafè. A Londres també hi pensava i he tardat dues setmanes a tornar-hi a pensar, però a vingut a mi. Un camí cap a la intuïció. Quan tenia vint anys ja ho volia fer. La qüestió és: què es pot fer en aquest país sense gairebé gastar i a més a més viatjant, coneixent llocs preciosos al llarg de  1.100 quilòmetres a peu. 

Ho teniu? Posem un peu a Roncesvalles, l’altre a Santiago de Compostela i aquest és el recorregut. Ha arribat el moment d’anar-hi. El camí de Santiago. Fa un parell d’anys vaig fer un viatge amb una íntima amiga, la Sílvia. Quan vam agafar l’avió recordo que li deia, un dia d’aquests tot el recorregut el faré a peu i pensava que no arribaria mai. El temps d’aquest recorregut depèn de com hi vagis. Si hi vas a peu, diuen que un mes, si hi vas amb bici dues setmanes, i aquí ve quan penso en estar-hi molt més d'un mes. El camí no serà pim pam corre que d’aquí un mes he de ser a Santiago. M’ho he pres diferent. Serà un camí periodístic. Tinc més ganes que mai d’escriure i tornar a la fotografia, i a més a més tinc temps. Així que està decidit. Ha de ser el mes de Maig per qüestions climàtiques. Si voleu saber i llegir sobre aquest camí de tanta reputació, em tindreu aquí, pas a pas, portant-vos el camí tant a prop com pugui, caminant al vostre costat. Una feina de periodista fet per una filòloga a qui li apassiona la fotografia. No sé com sortirà, espero que bé. Si trobés feina, evidentment,m’hi quedaria per una temporada. A veure si conec a gent anglesa i acabo de tancar el cercle, guanyar la partida que fa mesos va començar.

diumenge, 18 de març de 2012

Una carretera en solitari



No sé què em passa però des que he tornat que només tinc una cosa al cap: pedalar i pedalar. Anar sola sempre m’ha fet molt de respecte i si no ho he fet fins ara és perquè entre els amics, la família i el meu xicot m’han atabalat molt: que si és perillós, que si no vagis sola...la meva paciència ha arribat fins aquí. Ho he provat i he vist que no passa res. Ahir a la nit vaig dir: demà Sant Hilari, i així ha estat. Les millors sensacions sobre la bici de carretera fins ara. Una bona cadència, les cames bastant lleugeres i amb una hora i quinze minuts era a dalt, de la última vegada he retallat uns deu minuts. Mai m’havia sentit tan bé sobre la bici, potser és veritat que quan anem sols som més exigents. Veure’m  un altre cop per aquells móns i muntanyes de Sant Hilari m’ha fet tornar a recordar quant arribo a apreciar i valorar el que tenim. Un sol i temperatura ideal que m’han acompanyat fins al final del port. A partir d’avui hi ha hagut un abans i un després en el meu petit i molt sentit món del ciclisme. Un cop la setmana m’he proposat fer una sortida així, sola i exigent.

Els últims cinc quilòmetres, per mi, són els més durs però avui m’he sentit molt i molt bé, les cames em tiraven com mai. M’he sentit forta. La temperatura, el sol a la cara, l’ombra dels pins al final del port i l’olor de muntanya ha fet que de mica en mica anés desapareixent el pessimisme tan recent, tan fresc, arrossegat de Londres. Al seu lloc, una bona colla de pensaments positius han substituït els estrangers amb regust a fracàs. Concentrada en la cadència i la respiració i un somriure que no m’abandonava he anat sentit com la meva pell canviava, dels talons fins a dalt. Heu sentit mai la pell de gallina mentre pedaleu? Doncs per primera vegada avui ho he sentit; he sentit felicitat. Alguns pensareu que sóc idealista. La bici m’ha fet patir moltes vegades i fins i tot l’he arribat a avorrir. Avui he sentit el plaer de pedalar com mai. Avui m’he sentit més ciclista que mai i dedicaré els meus anys de joventut a practicar aquest esport i exprimir-me fins que el cos em digui prou.

divendres, 16 de març de 2012

El meu refugi

                                                                       

Des de la finestra del hostel, a la una de la matinada, veig passar els autobusos. Un d’ells m’ha de dur a l’estació de Victòria. Aquí comença el meu viatge cap a Santa Coloma. Tinc el bitllet de tornada però em sembla que m’hauré d’esperar. De fet, millor perquè viatjar des de Barcelona és com si et fumessin un bon cop de pal al cap, quedes estabornit per tot el dia. Vull dir que a partir del dia 25 de Març hi ha vols des de Girona, comoditat màxima. Podré esperar.

L’estació de Victòria està tancada, només hi corren els taxis. He deixat a la Vicky sola a l’habitació, li he dit fins aviat, però sé que la tornada és incerta. Pago l’autobús fins a Stansted. Dins de l’aeroport espero incòmodament que la pantalla de davant meu m’indiqui la porta d’embarcament. Tothom està callat, miro els ulls d’un noi que tinc al davant, ha dormit poc, tan poc com jo segurament. Una noia està estirada ocupant tres seients. S’aixeca, mira la pantalla i es torna a dormir. M’agradaria estirar-me, dormir profundament i perdre l’avió. Llevar-me en una ciutat a on el tracte és delicat. No haver d’esperar res.

Els avions em fan respecte. A punt d’enlairar-nos, sempre em suen les mans. M’assec al costat de la finestra, accelerem, ja no toco a terra i de mica en mica, al costat d’un cel blau impecable i un sol que acaba de néixer, se’m tanquen els ulls i dormo tocant els núvols. Quan torno a obrir els ulls estic sobre els Pirineus nevats, se m’accelera el cor, és un espectacle. El vidre crema, el sol ara és un adult i vol que desperti, m’està dient que sóc a casa. Quanta bellesa, sóc una enamorada de la meva terra. Les muntanyes semblen tan petites, em dóna la sensació de poder posar un peu i travessar-les en un tres i no res. Les ressegueixo amb la punta del dit. He pensat de perdre’m en un refugi. Entre dos països, enmig del no res i sola. Veig el port de Barcelona. Aterrem. Estic molt cansada. Tren direcció Sils. Quan baixo a l’estació, l’aire calent m’embolcalla , em pesa la roba, les mitges se m’enganxen a la pell i m’he de treure la jaqueta. El sol no em deixa. Estàs a casa.

Ahir, abans d’anar a rodar amb la meva Orbea de carretera, vaig passar pel gimnàs per apuntar-me a la Master d’espining del dissabte. Gràcies Dani i Ada per fer-me sentir tan bé, us ho dic de tot cor, ara sí que puc dir que sóc a casa. Bon dia des del meu refugi.

dilluns, 12 de març de 2012

Esquirol, Wagamama, Hostel nº8


Aquesta última setmana ha sigut tota una odissea. Vam començar arrossegant maletes cap a l’Arsenal i com un autobús vam anar fent parades per diferents hostels de la ciutat. L’arribada d’en Teti i en Xavi i el nou hostel Abercorn em va dur una nova estabilitat, una parada a la tranquil·litat. Quatre dies voltant per la ciutat, visitant en parella la ciutat que fins i tot semblava diferent. D’aquests dies hauríem de destacar la implacable i persistent idea de segrestar un esquirol. Xavi, espero no trobar-me, per sorpresa, un d’aquests adorables animals sobre la teva espatlla quan vingui a Girona. Després de tres dies menjant molt i malament, vam anar a degustar un del millor Ramen de la mà d’una cadena de restaurants: Wagamama. Unes escales de cargol que baixen cap a les profunditats del Soho. El restaurant és molt senzill. Demano al cambrer si ens pot col·locar al fons de tot, en intimitat.

Demanem. Quan veig el plat, em costa de creure que podré acabar-m’ho tot. Un vol de fusta desgastada amb un colleró també de fusta gairebé pla; una presentació senzilla però amb personalitat tal i com el restaurant. El ramen és boníssim i el que més m’encurioseix és la distribució dels aliments al vol: per un costat un bolet que flota cap per avall. A la seva esquerra li fa costat un grapat d’herbes que desconec però que s’assemblen a les canonges. A la dreta li fa coixí un tall de peix que diria que és Tilapia. Al centre i amo i senyor del vol el ramen acompanyat per una gamba ben bé al centre, el punt més alt . Al nord-est una fila gens disciplinada de bambú i just al costat el pollastre. Destaca per sobre de tot el color rosa del tall de surimi. Un surimi japonés rodo i gros, una curiositat del plat i el toc especial. Em fa llàstima menjar-m’ho. Tenia ganes de sopar així, a gust, tranquil·la i amb molt bona companyia.

Avui fa dos dies que sóc a un nou hostel, el Nº8, el millor al que he estat fins ara i el més barat. Una habitació per només noies i quatre llits distribuïts en dues lliteres. Estem molt bé. Ningú ronca. A sota hi tinc la Vicky, aquesta vegada he decidit escalar jo fins al llit de sobre. Compartim habitació amb dues dones enormes! Molt altes i grosses, del nord o de l’est no ho sé! Però són molt i molt series i em fan molta por, ja cal que ens portem bé.

 Demà a les sis del matí agafaré un vol cap a la meva terra. Volia que fos una sorpresa però ja no s’aguanta per enlloc. Fa temps que tinc el bitllet d’anada i tornada. Estic molt desanimada perquè al final la Catherina no té la feina que esperava i després d’un missatge impressionant i molt dolgut, m’ha dit que no em pot donar la feina. Potser d’aquí un mes quan trobi una altra oferta. Ara la meva feina és reorganitzar-me. Baixar, parlar amb la meva família i decidir cap a on tiro. Potser a Austràlia? Allà si que no hi ha crisi. Un poblet lluny de Londres? No ho sé. A algun lloc aniré. Bon dia des del hostel Nº8 i l’últim.

dilluns, 5 de març de 2012

Arsenal Hostel


El carrer del Hostel Arsenal és més llarg que un dia sense pa. Arrossego la maleta que deu pesar uns 17 quilos, més la maleta del gimnàs darrere l’esquena. El carrer és llarg, llarg, molt llarg. Ens aturem. La Vicky, somrient em diu: mira quina estampa més maca. Estem davant d’una caseta típica d’aquestes adossades. Darrere de la finestra hi ha un home  jove, d’uns 40 anys, planxant. Quina cosa, no? Té uns braços forts i fa lliscar la planxa per sobre una camisa blanca perfecte. Està molt concentrat i sembla que li agrada. No me’n puc estar, i trec de la maleta la meva Canon que em pica l’ullet. Em poso darrere un Jaguar antic, trec la tapa de l’objectiu, Iso a 1600 zoom a 100 i velocitat 1/20. A través dels vidres del Jaguar que em veuen violar la intimitat, disparo: clac! La planxa amunt i avall ha quedat aturada dins de la meva companya de viatge.

Aquest matí, com cada matí és clar, m’he llevat. He pensat que per afrontar un dia que no sé  cap a on tombarà, la millor manera és fent una bona sessió d’espinig amb un monitor que es veu que és molt bo. Recordo un dia que vaig arribar tard, tres o quatre minuts, i no em va deixar entrar. Aquesta vegada arribo aviat. En George, un RPM, comença a repassar les bicis i les col·loca rectes. Un maniàtic potser. Comencem a treballar, ens diu que la classe serà molt dura i que no tinguem por. Doncs va, som-hi, endavant. Sessió intervàlica dura, duríssima. Puc dir que una de les més dures que he fet mai. Dubto que el dia la superi. Sento parlar de la resistència base, ep! D’això hi entenc, com a casa!. Una molt bona sessió, un molt bon monitor, m’ha deixat exhausta, el que jo volia. Ara ja puc entrar al Hostel, estic preparada.

Empenyo la porta cap endavant. A la meva dreta un noi jove molt atent es rep. Ens dona la clau i ens diu que hem de pujar tres plantes per les escales. Molt bé doncs, les pujarem. Deixo una maleta a baix, ja et vindré a buscar després. Les escales són molt estretes i emmoquetades. Al primer replà que trobem hi ha unes taquilles vermelles per deixar-hi coses de valor. Seguim endavant, ara baixem. A la meva dreta una habitació mixte, a l’esquerra tres lavabos molt petits, un al costat de l’altre i tot oberts de bat a bat. Tornem a pujar escales, anem cap el segon pis. Les escales cada cop més petites, no podries estirar els braços. Segon pis, més habitacions i la dutxa dels homes. Pugem al tercer. Habitació de només dones. Creuo els dits, endinso la clau al pany, la faig girar i entro. La llum és escassa, l’habitació molt i molt petita igual de petita com llarg, llarg era el carrer.

Hi ha quatre lliteres, cadascuna de tres llits. Tinc el número 11. És el llit del mig. No m’he d’ajupir ni he d’escalar. La Vicky està sobre meu, té el 10 i em sembla que li compraré un parell de cordes i un moscató, per si les mosques. No ho veu gaire clar. El matalàs és primet i els coixins estan desfilats,  pels costat comença a sortir-hi el farcit. Un peu a l’escala de la llitera, un bot i sobre el llit. M’estiro. No està tant malament. Hi dormirem bé. Dins de l’habitació de no més de 10 metres quadrats, hi ha dues japoneses que parlen molt baixet. No ens n’adonem però hi ha una noia dormint. És difícil repassar tots els llits, ens n’hem deixat molts. De mica en mica van arribant les altres noies que no deuen tenir ni més de 35 anys ni menys de 18. El Hostel és de 18 a 35. Aviat se’m passarà l’arròs, penso. Ja gairebé hi som totes, no sé si serem totes 12 però 10 segures. Semblen molt maques menys la que tinc a sota. Em sembla que té males puces. Espero que no em punxi el cul mentre dormi. Les lliteres són de color blau marí i els nòrdics de color blanc amb rodonetes grogues. Em diverteix. La Vicky i jo ens posem a fer fotos amb el disparador automàtic. Semblem criatures.

Ara mateix, estic bevent una cerveseta i menjant uns M&M’s, també unes gominoles de cirera, blueberry i alguna altre cosa, mentre em diverteixo escrivint i observant els personatges que van i vénen, entren i surten del Hostel Arsenal. És un lloc còmode, tot i que les habitacions podrien ser més grans i els llits millor. Potser  és que la sessió d'espining ha sigut molt dura  o és que ja m’estic fent la pell dura. Bona nit des de la sala d’estar del Hostel.

diumenge, 4 de març de 2012

Circus


Era realment al circ a on anava ahir a la nit? Absolutely no! Així és la vida, una sorpresa. Un vestidet prou mono i sabata plana. Arribem al local Supperclub London , un club impressionant. Faig una passa endavant, entro i una bafarada d’aire calent, revestit d’alcohol i menjar gairebé em tomba, em fa arrufar el nas, però ràpidament  els meus sentits es centren en la vista. La primera impressió: un local vermell i fosc i amb una dona que sembla la Marilyn Manson voltant. Per entrar aquí es necessiten moltes explicacions: qui ets? Perquè estàs aquí? Però tinc la paraula màgica: sóc amiga del trapezista, en Jose. Endavant senyoreta, thanks! Huum! I sense talons! Tot i que si hagués tingut un vestit prou sexy i un parell de sabatetes altetes i còmodes, m’hagués afegit a la festa. La meva marca és de Santa Coloma, un lloc senzill però amb caràcter. Els nois de seguretat ens miren perquè evidentment les estranyes som nosaltres. Davant meu tinc una dona amb el cos ple de creuetes negres de cinta aïllant. No porta res més, va nua de la part de dalt i es tapa els mugrons amb unes creuetes negres. A la part de baix porta una faldilla transparent que més tard es traurà quan hagi de fer la Performance. Té uns pits perfectes li dic  a la Vicky que se la mira i no sé exactament què pensa. Què et passa pel cap Vicky? BRUTAL! Al voltant un còmode lloc a on estirar-te, llençols blancs, gent sense sabates, espècie de llits? Champagne Moët & Chandon a les taules. Els cambrers el porten en safata acompanyat de brots daurats encesos. Prop nostre un pallasso diabòlic arrossega el cos cap zona de relax. No sembla que li tinguin massa por. 

 A on sóc? A un club que avui porta el títol de Circus. És el circ fet a mida de la nit de Londres, música un tant retro, creuetes de cinta aïllant ( em pregunto si sota els pits hi tindrà mugró o és una criatura feta  a l’Underground). En Jose destaca entre tanta Performance, el número és genial, personalment em fa patir moltíssim. Poc abans d’entrar una dona es dedicava a cantar, menjar carn crua i vomitar-la. Déu n’hi do, no? La música és increïble! No m’apassiona el House però el que escolto aquí ara mateix em fa desenganxar de terra les meves sabates planes. Estem realment a gust i m’ho estic passant molt bé, una nit de club a Londres. Un club que avui s’ha convertit en circ. La dona de les creuetes es passeja amb un gos o un mico per tota la sala; el pobre noi o noia deu estar passant molta calor sota aquella disfressa. La sala està plena de gent i la música cada cop més alta. Som al pis de sobre, repenjada a la barana sento com tot tremola mentre la dona de la creueta passeja el gos i els seus perfectes pits davant la gent que balanceja els cossos esvanits. El circ som tots, nosaltres, ells, les creuetes, el gos, en Jose, la Vicky i jo. Una nit que difícilment escapi d’entre els meus records.