dimarts, 14 de febrer de 2012

Un bon plat d'arròs amb llenties i curri


Les decisions que prenem canvien la nostra vida. Algunes més que d’altres i no podem dir que siguin bones o dolentes, les coses a vegades són molt més complicades que dir això que he fet està bé o està malament. Si sabéssim com afectarien està clar que no faríem un pas. Potser la meva estada aquí no serà tal i com jo m’imaginava o potser sí. Temo i vull alhora. Deixo i aconsegueixo. El que està clar és que si no ho provem mai sabrem si val la pena. Em considero una persona de decisions fermes però reconec que quan he dubtat m’he convertit en una persona vulnerable i això m’ha enriquit moltíssim. El meu pare sempre em diu que la vida està plena de grisos, no hi ha blanc i negre, i té raó. Dubtar és el que ens converteix en persones més obertes i flexibles.

Des que he arribat que només faig prendre decisions. Vaig decidir anar a les classes del St Giles perquè són molt bones i gratuïtes, avui he sabut que és una de les millors escoles que hi ha per aquí. A més, tinc la sort que un dels millors professors que hi ha a la nostra aula m’hagi escollit per fer-me classes particulars ( pràctiques per a ell) que per cert avui ha fet una classe espectacular, s’ha sortit. Hem coincidit tots. He decidit anar a un gimnàs perquè hi ha piscina i classes d’espining a les fosques, he decidit quedar-me a la meva habitació perquè hi estic bé. Demà tinc una entrevista amb una dona que necessita una Au pair. Hem parlat per telèfon en francès i primer m’ha dit que em volia veure aviat, que el parlo molt bé i que necessita algú que parli francès. Primer m’ha dit que em volia veure el dijous, després m’ha tornat a trucar i m’ha dit que demà. Quina pressa. Demà pot ser que se’m giri la meva rutina. La rutina agradable que ja m’havia fet. Au sant tornem-hi. Agafa maletes i munta’t una altre rutina. Si em diu que la feina és meva, l’agafaré. Què pot passar? Serà la família Adams? Si va bé doncs molt bé, i sinó doncs recularé. No podré anar més al St Giles perquè l’horari no m’ho permetrà, hauré d’anar a alguna altra acadèmia. Això em toca els pebrots! Començava a tractar amb els professors, tots em coneixien i només d’entrar ja em deien Hello Núria. En una ciutat com aquesta s’agraeix. Vull una estabilitat que aquí no aconseguiré mai però venir aquí tenia això i ara ho he d’afrontar. Tot pel meu objectiu: aprendre anglès.

Hi ha una altra cosa que vull explicar d’aquesta ciutat. Avui, abans d’entrar a classe, en Francisco, un sevillano molt graciós el noi, ens ha parlat d’un lloc que donen menjar gratis. Cada dia. Com? He pensat de seguida que si no pago classes, ni menjar, només em queda el lloguer i amb les classes particulars ja el pago! Ups, anem-hi a aquest lloc. A simple vista, sembla que ha de ser per a indigents no? Doncs no, aquí és una cosa molt normal. Hi ha estudiants, gent de totes classes socials fent cua per pescar un bon plat d’arròs amb llenties. He flipat molt. Ens hem posat a fer la cua amb en Francisco. La Vicky i jo portàvem una carmanyola però ella s’ha atrevit a provar l’arròs amb espècies que feia tan bona olor. Molt bo i tot molt net. Com diu en Francisco: son de una religión de no sé qué, pero si se tiene que rezá pues se reza quillo. Doncs és una altra opció. Sé que el meu pare pensarà que no em cal i potser li sabrà greu i tot però pare, és gratis! Hi ha poques coses gratis a aquesta ciutat! I mai se sap cap on bufarà el vent! Com veieu no perdem els temps, em sembla que ens hem espavilat prou. Demà tinc l’entrevista, desitgeu-me sort. Bona nit des de la cuina.

1 comentari:

  1. Llegint el teu escrit em venen al cap dos poemes, aquell Caminante no hay camino, se hace camino al andar d'en Machado i aquests versos d'en Kavafis que canta en Llach:
    Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
    has de pregar que el camí sigui llarg,
    ple d'aventures, ple de coneixences.
    Has de pregar que el camí sigui llarg,
    que siguin moltes les matinades
    que entraràs en un port
    que els teus ulls ignoraven,
    i vagis a ciutats
    per aprendre del que saben.
    Has d'arribar-hi, és el teu destí,
    però no forcis gens la travessia.
    És preferible que duri molts anys,
    que siguis vell quan fondegis l'illa,
    ric de tot el que hauràs guanyat
    fent el camí, sense esperar
    que et doni més riqueses.
    Itaca t'ha donat el bell viatge,
    sense ella no hauries sortit.
    I si la trobes pobra, no és que Itaca
    t'hagi enganyat.Savi, com bé t'has fet,
    sabràs el que volen dir les Itaques.
    Està clar que l'objectiu del teu viatge a Londres és aprendre l'anglès donada la situació de la teva feina, o sigui, aprofitar el temps mentre no et cridin per exercir la teva professió. Ara la teva petita Ítaca és seguir formant-te, aprendre una nova llengua, però el camí també t'enriquirà, coneixeràs gent, et trobaràs en situacions de les que també n'aprendràs. Això també és important, tant com el fet d'aprendre l'anglès.
    I no, no em sap greu que aprofiteu aquest menjador sempre i quan us alimenteu bé. La salut és molt important, més si estàs fora de casa. Cal menjar bé per estar fort i afrontar la feina amb decisió. Saps que a casa portem una temporada que els luxes no caben a la nostra vida, però hem après tots plegats a gaudir de la vida amb les coses petites, la convivència, el fer camí junts i, és clar, amb una taula en la que no hi faltin els aliments imprescindibles per tirar endavant.
    Feliç viatge a Ítaca.

    ResponElimina