dimecres, 8 de febrer de 2012

St.Giles School, següent!


Russell Square. Per sortir del metro s’han de pujar 175 esgraons o pujar per ascensor. Quan trepitjo el 175é em sento orgullosa perquè els que han anat amb ascensor encara no són a dalt. A fora la ciutat fa un fred glaçat i un sol que només et toca amb la punteta dels dits. Busquem una escola que es diu St Giles. Ens han dit que fan classes gratuïtes. L’acadèmia ofereix aquestes classes fetes per futurs professors d’anglès. Abans d’arribar veiem molt de moviment a fora. Una cua formada per espanyols, italians i francesos ens mostra l’entrada de l’escola. És increïble la gent que hi ha. La cua sencera acaba dins de l’escola, al començament de les escales. A fora no s’hi pot estar de la fred que fa. No hi ha número, el descontrol regne St Giles. Em comença a incomodar força però s’ha de provar. Esperem dues hores abans no ens donen els tiquets per entrar. Wow no? La meva classes és la 201, igual que la d’en Víctor, un periodista que he conegut enmig del desconcert, entre trepitjades. És valencià i em fa molta gràcia com s’expressa. Podem estar contents, hi ha hagut molta gent que s’ha quedat fora. Abans però, per poder passar, m’han fet un infinit qüestionari sobre preguntes que anava caçant al vol. Estic dins, al nivell pre-intermediate. Sembla que me n’he sortit. Pel que he sentit, ahir van fer una escabetxina amb la gent. En tinc per un mes de classes gratuïtes, d’aquí un mes em tornaran a fer un altre inacabable qüestionari per poder continuar.

L’aula és petita però acollidora; el periodista i jo seiem de costat. M’explica que li han proposat fer pràctiques gratuïtes en un diari. Els que tenim carrera ho tenim difícil, tants anys d’estudiar per veure’t així... penso mentre escolto una versió més positiva de la situació. La classe es comença a omplir, darrere de tot hi ha quatre persones gairebé amuntegades. Qui seran? El professor que avalua ens dóna la benvinguda i tot seguit ens presenta la primera professora. La primera? La Candy /kaindai/ no sé si serà Candy, ens ho ha transcrit fonèticament. La veritat és que és brillant aquesta noia, molt bona professora, m’ha encantat. Següent. Com? Següent? Sí...cada quart d’hora surt un professor nou, com bolets tu! Els que estaven al darrere eren els que esperaven el seu torn. Les classes havien de tenir algun inconvenient. El següent és en Michael. Molt bé aquest noi també però em quedo amb la Candy. I tot seguit...us presento al personatge del dia!!! En Kaul Janes. Mare meva quins energúmens que corren pel món! Va vestit d’etiqueta amb una corbata i tot. L’acompanya una vigorosa font de suor que li surt imparable del seu ample i calb front. Déu meu està tan nerviós que no pot ni agafar els fulls. Ho estic passant molt malament, el pobre home està a punt de deshidratar-se, creieu-me! Demana que obrim la finestra!!! puff! Amb el fred que fot aquest ens mata a tots d’una pulmonia! Kaul no anem pa bé...des que ha començat a parlar que no se l’entén de res. Als seus llavis li ha quedat perpetua una ganyota molt incòmoda, que em fa por, sembla que s’hagi ferit. Aconsegueix agafar els fulls i els enganxa com pot a la pissarra. Ànims que tu pots! SEGÜENT!!!! Brrr quin mareig! Com surten de darrere meu com un coet! Oh my god! Per acabar un noi molt jovenet acaba la sessió d’avui. Ens ho hem passat molt bé, hem rigut moltíssim. Per un moment he oblidat per complet que estava a Londres.

Per acabar, em veig obligada a explicar-vos una classe d’espining que vaig tenir el plaer de suar ahir. La noia va arribar tard. Puja a la plataforma on hi ha la bici del monitor. Es descalça, es posa els mitjons, les sabates automàtiques mentre va bufant. M’agrada abans de començar ja. Es diu Angela, té un cos espectacular, de triatleta potser. Una esquena impressionant i unes cames molt fortes. Em fa viure una classe organitzada, preparadíssima i dura de pebrots, és veterana. Una classe de qualitat, de les que ja enyorava des que em vaig desapuntar de La Piscina. Vaig gaudir com una nena petita a la seva classe. I al gimnàs on vaig fan espining els dissabtes, ella en concret a les 10 del matí. Ja sé què fer aquest dissabte. Tots hauríem de tenir una Angela a la nostra vida. Quan s’acaba la sessió un noi que tinc al costat em pregunta per les meves sabates. Entenc que es vol posar la fixació a les bambes de running i li dic que és una mala idea. L’Angela s’uneix a la conversa. Vaig pescant alguna cosa ja, però cap peix gros. Després de 20 minuts de conversa m’acomiado i li dic a l’Angela que estic encantadíssima d’haver-la coneguda. El dissabte aniré a la seva classe, no me la penso perdre. Demà he de dedicar quatre paraules a la noia a qui faig classes particulars de castellà, la Lizzie, un encant de noia, professora d’història i geografia. De moment, puc dir que ja he començat a guanyar-me un xic la vida. Bona nit des de la cuina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada