divendres, 3 de febrer de 2012

Cadència ràpida


Les primeres gotes de suor rellisquen avall, sobre la meva cara encara freda. Faig el primer glop d’aigua dins d’aquesta sala d’espining. Estem fent l’escalfament. La classe no s’ha omplert, encara queden unes quantes bicis. L’aire és molt fred. La primera imatge només d’entrar: el monitor sobre la bici s’abraça, es manté calent. Li dic good afternoon. Em comença a parlar però no puc seguir-lo, li dic que sí i me’n vaig a preparar la meva bici. Va vestit amb un culotte negre i un mallot blau. Pujo sobre la bici, davant seu, sento el clec de les Sidi, les pupil·les se'm dilaten. Ja ve la primera pedalada. Les bicis són Spinning de color vermell. Molt juntes una al costat de l’altre. Només de començar la classe s’han apagat les llums, ens hem quedat envoltats de tots colors. Els vidres són negres. Ningú duu sabates automàtiques, ni culotte ni mallot, em sento una mica estranya.

L’escalfament comença a esvarar-se. En George arranca sense pietat. Es posa en una cadència de més de 120 pedalades en un moment. Començo a bufar de seguida. La música comercial. Parem un segon. Al meu costat s’acaba d’incorporar una noia molt alta. En el manillar hi col·loca dos gots de plàstic petits plens d’aigua. No hi ha bidons tampoc en aquest país? Una cançó més tranquil·la, un ritme més baix. Un parell de glops i tornem a la cadència ràpida. En George em fregirà de seguida si segueix a aquest ritme. Començo a suar de valent. Disminuïm la cadència, pugem resistència i anem a dalt! Ja era hora! Sento com el meu cos s’adapta a la comoditat. Agafo fort la bici, la tinc, jo sobre ella. Gaudeixo del vaivé del cos: dreta, esquerra, el moviment enyorat de l’espining. Començo a entendre la sessió. Aquí no hi ha muntanyes, no anem gaires vegades a dalt. M’estan foten una pallissa. No estic acostumada a les cadències tan altes. És una bestiesa. Cada vegada és pitjor, cada cop s’esvera més. Mare meva els meus abductors treuen fum. Anem tan ràpid! no puc seguir!! La llum blava li dibuixa un somriure malèfic, estic maleint-li la vida sencera. Déu meu!!! Se li ha desenganxat el peu!! La bici descontrolada, els pedals rebotits! La cama surt disparada! Rodeta vermella avall, parada d’emergència! Però el seu somriure segueix en peu, ara la llum vermella li descobreix una mirada dura. Penso que amb mi no podrà però he de baixar el ritme, les cames m’avisen. Miro i veig que ningú segueix el ritme. He deixat les dents al manillar i m’he quedat sense alè. De tant en tant para per fer estiraments del tronc superior i torna a carregar de pólvora el canyó. La noia que tinc al costat em diu alguna cosa. Giro el cap i paro atenció però no aconsegueixo captar res. Tinc el cervell i els ulls girats intentant combatre l’espining de Londres. Amb la boca mig torta li dic que no, que no l’entenc.

 De sis de la tarda a les set! Una hora picada pedalant a tot gas! Li maleeixo tot el planeta sencer a sobre el seu somriure arrencat de l’infern!! Després de seixanta minuts faig baixar de la bici un cos exhaust, el que ha quedat de mi. No més per avui. A la pròxima vindré carregada de pólvora a desafiar la cadència ràpida. Últim glop d’aigua, s’obren els llums, la sala torna a ser la del principi, com si no hagués passat res, som muts testimonis del que ha passat aquí dins. Ara entenc el que diu: si tenim alguna pregunta que li fem, qualsevol dubte està allà. La llum blanca a la cara li dibuixa unes faccions més calmades. Surto de la sala d’espining i vaig cap els vestidors. Abans però, em giro i dono l’últim cop d’ull a la sala com aquell qui vol una prova de que el que ha passat és cert.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada