dimarts, 10 de gener de 2012

Jaume


Quan en Jaume es va despertar, es va despertar amb ell el seu fidel neguit. És el dia de reis, un sol calent es filtra pels porticons mig oberts. Com cada dia, la seva mare entra a l’habitació per ajudar-lo a vestir-se. En Jaume té set anys, el cabell fosc i la pell molt blanca. De naixement, una taca al palmell de la mà. La seva mare sempre li explica que quan va néixer li va obrir la maneta i l’hi va deixar un regal. Té el sentit del tacte molt desenvolupat; un nen molt alegre i vital a qui li agrada inventar històries. La seva mare no el deixa sortir mai perquè sempre diu que ell és diferent dels altres, que ha de tenir paciència, un dia serà gran i no la necessitarà, un dia els perills seran diferents. No té gaires amics. Al mateix carrer d’en Jaume hi viu la Laia, una nena de vuit anys. Són amics des de ben petits. Tots dos fills únics han crescut junts igual que germans. Van a escoles diferents però a les tardes van plegats a natació, un esport perfecte per en Jaume. La Laia que sempre neda més ràpid, l’espera al final del carril per ajudar-lo a donar mitja volta; ella sempre es queixa de que és massa freda l’aigua, el gorro massa gran i el banyador massa estret. Mentre esperen que arribi el pare de la Laia fora del gimnàs, juguen al mateix joc de sempre: la Laia descriu tota la gent que passa, el cabell, la roba, els colors i com caminen, en Jaume escolta i s’entreté cargolant-li els cabells rossos, mig humits, mentre endevina si qui passa és un home o una dona.

Són les set de la tarda. És dijous i fa molta fred. Mare i fill van a veure els reis. - Jaume hi ha molta gent aquest any, les carrosses van més plenes de patges i els reis semblen més rics, aquest any ens portaran tot el que hem demanat. - Mare vull pujar a una de les carrosses. Demanaria anar amb els reis a repartir els regals a les cases. La mare acaba de veure una amiga a l’altra banda del carrer. Li fa senyals amb la mà. Hi ha tanta gent que costa entendre’s. Travessa i arriba fins a on són ells. Elles dues mantenen una conversa  tensa sobre l’agressió d’un nen de l’escola a un altre. Abans de les vacances de Nadal un nen es va barallar amb un altre, el que va rebre més fort està en coma i no saben si se’n sortirà. En Jaume intueix que la mare no l’està controlant massa i aprofita per seguir els crits de la gent. En un tres i no res desapareix entre la gent. Camina tranquil entre la multitud; no importa a on és, la corrent se l’endu, se l’endu lluny de la mare. Si pensem en ella segurament ara mateix el deu estar buscant desesperadament, cridant, alertant a tothom. No en sabrem res més sobre ella. Palpant a tothom, en Jaume nota que hi ha una de les carrosses parada al seu costat. Els reis han fet una parada i s’ha ficat dins la carrossa com ha pogut. Són enormes, plenes de regals i caramels. Els reis de Barcelona són els verdaders li ha dit sempre la seva mare. És estrany que ningú hagi vist que un nen com ell pujava a la carrossa. A dins, en Jaume imagina colors, llums, joguines mentre pensa en la Laia: com li agradaria que fos aquí. Ara mateix la carrossa es torna a posar en marxa; quina casualitat, està passant per davant la mare i el teixit que cobreix la carrossa és mig transparent, la veuria i podria tornar amb ella sinó fos perquè en Jaume és cec des de fa tres anys. Ara la carrossa és molt lluny i la mare encara més. S’està divertint de valent, com mai, palpa i palpa i somriu mentre pensa en la Laia, sent les seves paraules, imagina la gent, la roba que porten, el color de cabells, quins colors deuen ser els d’en Jaume? Això sí que és estar amb els reis.

Després d’un parell d’hores al·lucinants dins la carrossa, els patges i els reis recullen. És estrany que no hagin vist que hi ha un nen com ell a dins. En Jaume ha sentit que els reis són els pares i s’ha espantat tant que s’ha ficat dins d’una caixa vermella molt gran que hi ha entre els trastos. Jaume, si no surts d’aquí dins ningú et veurà. Convençut que estan equivocats, que no tenen raó, es quedarà quiet aquí dins i esperarà que els reis agafin la caixa i la deixin dins d’alguna casa. Fa fred però s’adorm i somia que està en un món a on els reis de veritat el deixen dins d’alguna casa de Barcelona; obre els ulls, surt de  la caixa i pot veure’ls col·locant els regals.

Quan en Jaume desperta, desperta amb ell el seu fidel neguit. És el dia de reis, un sol calent es filtra pels porticons mig oberts. Com cada dia, la seva mare entra a l’habitació per ajudar-lo a vestir-se però en Jaume és a un altre món, un món a on els reis de veritat el deixen dins d’alguna casa de Barcelona.


La foto és dels reis del 2008, un tresor d'aquell moment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada