dijous, 22 de desembre de 2011

Fes que sigui Nadal

Londres es va fent fosca. Els cossos dèbils i rendits es deixen caure en la nit. És Nadal. Els fanals es van encenent a poc a poc. Les llums d’una casa petita també, el bloc de pisos ho va fent sense pressa. La poca gent que hi ha al carrer va molt abrigada; tots de color negre, miren a terra. Es veu l’aire glaçat sortint de les seves boques. No hi ha hagut un any tan fred. Les llars de foc no donen a l’abast. Estic sola a sobre la ciutat observant el final del dia. Imagina que a poc a poc anem enfocant la vista a un dels pisos d’aquest bloc. Ens hi fiquem a dins. Mirem el que passa en un d’aquests pisos. Hi ha una dona i un nen. El nen no té pare. Els petits plecs a la cara de la mare són les línies que recorden què va passar. Cansada s’asseu al sofà. Crida al seu fill que entra per la porta del menjador fent volar un petit avió, un regal de Nadal. Quan el seu pare va morir era molt petit, no en té cap record. D’un bot arriba al sofà, mira a la seva mare. –Mare, quan sigui gran vull ser pilot, com el pare. Era bo mare?, mira,com aquesta foto: alt i fort i vestit de blau marí, mare. Ella amb un somriure negat l’abraça i es queden davant del foc mirant una pel·lícula de James Bond. Algun dia sabré viure en pau, pensa mentre veu disparar a Daniel Craig.


 Sortim. Anem enrere. Tornem a tenir el bloc davant nostre. Fiquem-nos en el tercer segona. Una parella jove fa poc que s’han promès amor etern, si és que hi és. La vida és el que passa ara mateix, no importa si el veí...no importa si no puc tenir...no importa si no m’has donat...sóc aquí al teu costat i per sempre. Sortim, tornem enrere un altre cop. Anem a fer un vol per Londres. Abrigueu-vos bé, us portaré de la mà, em conec els carrers. Anem a veure una casa a dos quilòmetres d’aquí, una casa a la part alta de la ciutat. És aquesta. Fa tants anys que són casats, fixeu-vos, ni una paraula, ni una mirada. Han parat la taula amb els gots de festa, els de sempre. Han posat les mateixes tovalles, les de sempre, les de festa. La seva filla és a punt d’entrar. Vindrà amb el seu xicot, un home molt ric i que la pega de tant en tant quan té mal humor. Un dia el deixarà. Un dia ho farà. Un dia es farà fosc i clar dins seu. Un dia serà Nadal de veritat. Mentre mengen callats pensa en el seu germà que ja no hi és. Era tan jove, tan alegre, tan...la vida és tot allò que passa tan si hi ets com si no. No esperis. Fes que sigui Nadal de veritat. Vine, em conec els carrers.

A on ets? Estic aquí, sola, mirant la ciutat sense tu. Tot això és el que hi ha aquí. Sola. La ciutat gelada em té. La ciutat em té i no em deixarà. És fosca i tots van de negre. No ho veus? No em deixarà i no puc dir res, la por em té. No passis per aquí. Digues adéu per sempre. Tots van de negre. No et puc dir res, no tinc veu. Estic sola a sobre la ciutat, sense tu. Negre, gelada, ningú em mira, miren a terra. Busco la teva cara des d’aquí dalt però estic sola. Ho sento, la ciutat no em deixarà. Estaré aquí sola per sempre. Sola a sobre la ciutat, sense tu. Londres és fosca i gelada.

La vida és allò que passa mentre tu fas altres plans ( Jonh Lenon)


Passeu un bon Nadal amb la gent que estimeu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada