diumenge, 20 de novembre de 2011

Poker




Recullo les cartes. El tacte de la taula és millor del que semblava a simple vista. És d’un vellut refinat, a joc amb les mans del Crupier. Com si d’una operació a cor obert es tractés, reparteix la sort resseguint, amb coneixement, el tall afilat que li has permès fer. Directe al batec, les pulsacions em pugen a cada cop de carta, una, dos, tres...mou les mans mecànicament, amb talent, es sent el soroll del plàstic de l’As de piques, res més. Sóc al Casino d’un poble de costa. He volgut fer una visita a la casa del joc sense intenció de practicar-lo, només d’observar als quatre fantàstics: en Teti, en Víctor, en Xavi G. i en Giro que han vingut a fer un pols amb el Poker. La Maria, l’altre Xavi R. ( el seu xicot) la Sílvia i jo serem observadors. En Xavi juga les cartes de la millor manera però la sort no l’ha acompanyat. En Teti s’enfronta al Black Jack i tampoc en té. En Giro comença bé però la sort aviat es perd entre el somriure cortès del Crupier.

D’observadora a jugadora. Asseguda, amb les mans sobre el vellut refinat, provaré de prendre-li el bisturí al Crupier. Ens cau de dalt una llum suau, estic concentrada, apunt per lligar una bona mà. Jugo amb fitxes d’un amic, sóc responsable d’un parell de dies de treball. No sé perquè m’ha confessat:- té, aquí tens, juga, confio en tu. Després d’endevinar dos números seguits a la ruleta, la gent creu que estic de sort. Primer el 8 i després el 23 ens fan endur gairebé 40 euros. El Crupier ha acabat l’operació, el joc està sobre la taula. Recullo les cartes. Tinc una doble parella. No està gens malament per començar. Deixo les cartes a sobre la taula i el Crupier interpreta que no hi vaig. Em surt un crit que travessa fins i tot la doble parella: -Perdona, sí que hi vaig. Novella deu pensar. Has de posar les fitxes a sobre les cartes, em diu. Clar, si ho he vist molts cops, però aquí jugant és molt diferent. La meva doble parella tremola. Falta només que el Crupier amb mínimament  un As i una ka hi pugui anar. Penso que el joc és meu. El Crupier no té res. Guanyo però poc. A la meva esquerra tinc en Víctor, amb posat professional em pica l’ullet. Seguidament un senyor gran, duu posada la jaqueta i té les mans plenes de pigues. A la meva dreta un noi a qui hem batejat amb el nom de “el xinu” tot i que diria que és japonès, ha guanyat uns mil euros amb la sort d’en Víctor, apostant a la seva bona sort. El Crupier torna a preparar el quiròfan. Sento les mans dels meus amics sobre les meves espatlles, un copet amistós. Ara la sala se’m fa més fosca i els moviments van a càmera lenta. Tinc els ulls clavats a les mans de qui em dóna joc; estic convençuda que ha pactat una altra gravetat, és tot més fàcil per a ell. Tinc una parella de 10, hi vaig. Aquest cop el Crupier em guanya amb una parella de jotes. Reparteix, parella de 8 i guanyo. Surto de la taula amb ni més ni menys que al començament. He estat jugant una bona estona, he guanyat vàries mans i n’he perdut d’altres. El temps és diferent aquí i les mans dels Crupiers no semblen de carn i ossos. Tinc en ment el cartell “Joc responsable” que se m’apareix constantment. S’ha d’anar amb compte quan més sort es té; un pols amb la raó si no vols que el bisturí s’ho endugui tot. Les llums m’agraden, són de tots colors. Mai he estat en un lloc així, tampoc la Sílvia ni la Maria.

Cobrem les fitxes i sortim al carrer. A fora no canvia res, també depèn de la sort, un pols amb l’As de piques que a vegades es queda a mig camí. A vegades es guanya, a vegades es perd. Penso que no és tan diferent. Tots tenim al darrere un Crupier amb un bisturí: un, dos, tres...les teves cartes són aquestes. Aixeca-les, endu-te-les cap a tu, no pateixis si no veus bé com lligar-les, un dia arribarà l’As, un dia tindràs un Poker.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada