dimarts, 1 de novembre de 2011

Duatló Pontós







No puc dir que tingués el cap gaire clar aquell dia. Era el meu primer Duatló i comptant que darrere només em recolzava  l’experiència del Roadbook, tranquil·la del tot no ho estava. Vaig començar amb mal peu, em vaig deixar el casc a casa i quan estàvem a punt de marxar vam haver de recular. Quantes vegades me l’he deixat Déu meu!. Els protagonistes d’aquesta història: la Núria Trias, en Marçal Esparch i jo. Després de recuperar el casc, la cosa no va millorar; un cop a dins l’autopista la bicicleta d’en Marçal es va deslligar del portabicis, la roda del darrere anava al seu aire. Amb l’ai al cor vam parar i la vam tornar a col·locar, però uns quants quilòmetres més amunt es va tornar a deslligar. Per un moment vaig pensar en la pel·lícula Destino final, posa’t el casc Núria!, el destí te l’ha fet recuperar i ara l’has de fer servir.

 Arribem a Pontós quan la gent ja estava escalfant potser des de feina estona, alguna carona vermella m’ho fa pensar. Aparco la bici a una de les tanques i veig al costat una cadira de plàstic blanc que duu el meu nom: Núria Roqueta 194, caram caram té bona pinta això, dec ser a Hollywood . Al meu costat una supertia amb cames amb molta cultura. Núria, torna a posar-te el casc. Em fotran una pallissa. Tot a punt. Una dona molt animada dóna un simulat tret de sortida. Surto massa ràpid, la Núria Trias i en Marçal encara són darrere meu, estrany. Ràpidament la gent em va avançant i quedo més sola que un mussol. El meu cap treu fum: idiota et podries haver quedat a casa. Vaig estar tota l’estona escoltant el run run no pas dels meus àgils peus anant  a la velocitat del vent sinó del cotxe de seguretat que el duia trepitjant-me els talons. Sóc la última o el paio vol ballar un Tango amb mi? Sóc la última, aquí a la muntanya no es ballen tangos. Arribo a boxes bastant tocada psicològicament. Rescato la bici que em rep furiosa; preciosa, no et neguitegis que ara ballarem una estona de veritat. Em poso el casc i començo a pedalar, el primer paio està a prop, l’avanço; el segon i el tercer també, no veig el cotxe de seguretat, la cosa va bé. Puc avançar unes cinc o sis posicions. M’ho vaig passar realment bé a la bici, avançant sense por per l’esquerra i dreta, em creia Rayo Mcqueen. Amb un parell de branques de fonoll al cap torno a entrar a boxes i ja sento la veu d’en Marçal animant-me i escridassant-me alhora: NO pots entrar a boxes a sobre la bici. Clar, quan ho deien jo estava fent un riuet. Deixo la bici i torno a peu; i ara sí que senyors i senyores una servidora s’encomana a l’infern. Les cames no són les meves això segur, no puc més. El primer paio de la bici m’avança novament, el tercer i el quart...això és un ball de bastons! No hi ha dret!. Vaig arribar amb mal al pit però amb el cor prou content, no vaig quedar última i el run run del cotxe va desaparèixer del meu cap.

 Tornem cap a casa, ara és hora de descansar. No podem estar tranquils, la bici d’en Marçal es torna a deslligar, però ell que ja ho havia fet bé, va baixar del cotxe i va veure que no s’havia deslligat, només un malson. Santa Coloma de Farners, terra de ratafiaires, ja hi som, ara sí, ja em puc treure el casc, l’aventura s’ha acabat i Hollywood queda lluny, allà a on un dia es podia haver ballat un Tango.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada