diumenge, 6 de novembre de 2011

30è aniversari de la Festa de la Ratafia




Plou. Santa Coloma de Farners ens vesteix de tardor amb les primeres sensacions de fred. Falten cinc minuts per les nou. He quedat per sopar amb la Confraria de la Ratafia i amb un seguit de gent reconeguda en el món de la gastronomia. Farem de jurat. Hem de tastar les ratafies que es presenten a concurs. Estic nerviosa, preparada per viure l’experiència però no per ser un bon membre del jurat. Sóc inexperta i amant de la Ratafia, la meva presentació. Penso en el meu pare que sempre diu que tinc un nas privilegiat. Reprenc la confiança. Al final del camí, el restaurant Pinxo, veig tres o quatre persones parlant. Deuen ser del jurat. M’aturo darrere d’ells i saludo. Fixo la mirada en un senyor que té una cara molt agradable i una barba humil. Una força de dins meu m’empeny a dir-li: - Vostè segur que en sap molt, en fa la cara. Em somriu, això és uns sí com una casa, penso; no sé qui és, no es presenta. Ens veurem les cares a dins. Un cop a dins ens fan seure. La taula és llarga, i tot està a punt per sopar. A la meva esquerra seu en Joan Pujades, enòleg, propietari del Celler Mas la Caçadora i elaborador d’aiguardent. A la dreta Salvador Garcia Arbós, escriptor i periodista gastronòmic i vinculat a la festa de la Ratafia de Besalú. Atenció! L’home agradable de la barba s’acosta,  i just s’asseu davant meu. Ja el tinc aquí. En Xavi Amat ens presenta, Núria, el senyor Xavier Codina, propietari de la Ratafia Russet. Em ve al cap el somriure de fa només cinc minuts. Moc el cap de dalt a baix. Molt bona nit senyor Russet. Faré parella amb ell quan sigui l’hora de la veritat. No m’ho crec, senzillament no m’ho crec. De més a prop la seva cara encara és més agradable. Em feien angúnia les presentacions, qui sóc jo? Una jove de la generació del 81, l’inici de la Ratafia. I de sobte, mentre em presenten a la resta del jurat, veig una reacció d’entusiasme a la cara del senyor Codina: - Carai, quan tu vas néixer, jo començava a fer ratafia. Em mirava sorprès. Estava reculant  trenta anys enrere, a les primeres ratafies.

Comencem a sopar: encetem un vi escumós del senyor Josep Trallero, enòleg i propietari del celler Serrat Montsoriu. Seu al costat del senyor Codina. El tinc a prop. Faig la primera ullada al vi, l’oloro, el tasto i llanço la primera impressió: em recorda al moscatell. Miro al senyor Codina, estic esperant la seva aprovació. Fa que sí. Ens porten un plat molt ben estructurat: una mousse de Foi amb sucre cremat per sobre i ceba garrapinyada. Una delícia. Ara toca parlar del vi que ha dut el senyor Pujades. Endinso el nas a la copa, faig un glopet i delibero: és Cabernet. En Salvador, l’escriptor, em somriu i em diu: no, és Merlot, tots ens confonem, són molt similars. L’escriptor i jo tenim una conversa molt interessant sobre el Cabernet Sauvignon i el Merlot. El Cabernet té gust a pebrot verd, el Merlot a fruits vermells. Estic realment còmode, en un món que havia somiat i desitjat moltes vegades. Ara parlem de bolets. La botifarra amb Rossinyols i reducció de ratafia no em convens. Parlo de bolets amb un noi que hi entén molt. Està força lluny de mi però ens entenem. - Quins Rossinyols més estranys; tots dos fem que sí. Penso en els fruits vermells i el pebrot verd. Els meus sentits s’estan despertant d’una manera incontrolable. Ara sóc inexperta, amant i apassionada. L’escriptor m’acosta la seva copa, i em diu: endinsa el nas, sent l’olor de mel. El mateix vi escumós de fa una estona s’ha revestit. En el meu idioma penso que ha mutat. Mutants, pebrots i fruits vermells. El meu cap flota mentre observo el senyor Russet opinant sobre el color del vi. Mou la copa de costat a costat, hi deu veure un món sencer. El millor regal pels meus trenta anys, trenta anys de la Ratafia. Ara vénen les postres. No m’agraden gens, estrany. Em venia de gust un xic de xocolata.

Ha arribat el moment més anhelat del sopar. La cata de les ratafies. Ens canvien les tovalles, són molt blanques i fan olor de net. Tornem a seure. Cara a cara amb el senyor que ha dut l’art de fer ratafia fins arribar a ser, pel meu gust, la millor. Treu el primer tap de suro, m’omple la copa amb una dosi suficient i així fins a tenir un total de sis ratafies diferents. Algunes són realment desagradables, no me’n puc estar d’expressar-ho, en canvi ell és molt més elegant: - sembla que fa olor de florit aquesta; diu ell, mentre que per la meva part penso que la deuen haver tret del mateix infern. La fortor m’arriba amunt, forta. No sé quina herba és la desagradable, els dos enòlegs la troben. Escolto amb molta atenció. Centro l’atenció en l'última ratafia de la fila. Me l’aproximo al nas, ep! Aquí hi tinc alguna cosa a dir. Conec aquesta olor, me n’he fet moltes infusions amb te. Dic que despunta d’espígol, que sembla més aviat una colònia. La meva parella hi està d’acord i els dos enòlegs la volen olorar, també l’escriptor. Tots em diuen que sí, ben trobada. Ara ens canvien les copes, ens en posen sis més. Fem la cata. Ens canvien les copes una vegada més. Ens aturem a una ratafia conflictiva, no ens posem d’acord. La meva descripció no agrada. Encara ens queda molt de recorregut. N’arriba una de deliciosa, una ratafia dominada per les nous verdes, era molt bona, dolça. No la triem, la ratafia no només és de nous verdes.

 Ara toca fer un altre tipus de cata. Ara no som només ell i jo, la cata final es farà entre quatre. Em toca fer grup amb els dos enòlegs de la sala. Penso que faig grup amb els millors. Col·loquen sis copes davant de cada membre del jurat. Ens duen sis ratafies. En Xavier Codina comença, d’esquerra a dreta, a repartir amb cura la ratafia. La meva copa esquerra i la seva queden en diagonal, ho fa de manera professional. Ara no em puc recolzar en la seva opinió. M’han donat un full a on hi he d’omplir la meva valoració personal, de l’1 al 5 cada ratafia, apuntant el número que duu, i totes les sensacions. Comença a ser veritat tot això. Em concentro i deixo que la vista, el nas i el gust facin la resta. Faig l’aposta més gran pel nas, el cavall guanyador. Vaig molt lenta, ells gairebé ho tenen. Necessito més temps però m’espavilo. N’hi ha una que m’ha agradat molt. Al final de la verdadera cata, en Xavier Codina em pregunta quina m’ha agradat més. Li dic el número i em diu que hi està totalment d’acord, és la que ha triat ell, també els dos enòlegs, hem coincidit tots quatre. Em pregunta per la que menys m’ha agradat i tornem a coincidir. Després de quatre hores i deu minuts la cata s’ha acabat. Aquest matí, quan m’he llevat, sentia d’aprop l’olor de la ratafia, la tenia als dits. A fora continua plovent. Agafo el cotxe, vaig a posar benzina. Entro a dins a pagar i a un dels prestatges veig la Ratafia Russet. M’aturo, agafo l’ampolla i busco el seu nom: elaborada i embotellada per Xavier Codina, aquí està, el senyor de la barba, la meva parella, amb qui ahir vaig compartir la primera cata. Bon dia senyor Codina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada