divendres, 28 d’octubre de 2011

La vall de Núria

Les primeres paraules sempre són difícils. He volgut començar amb aquest relat, escrit fa tres anys, d'una de les caminades més màgiques que he fet mai. Vaig pujar a Núria des de Queralbs un dia de tardor com avui, el 29 d'octubre de 2008. És un homenatge a la vall que duu el meu nom i als moments inoblidables que tinc últimament amb l'esport, moments que han fet de mi, una dona addicte a les altes pulsacions. 



Estava a punt d'arribar, les últimes passes se'm feien molt dures, més pesants, cada cop més amunt, mentre l'aire desafiant provava el meu equilibri , però sabia que darrere la muntanya hi havia la Vall de Núria. L'estava esperant neguitosa, hi volia ser. Amb les últimes passes, veig els caps dels meus amics que m'esperen a dalt, i progressivament, a mesura que acabava de fer el camí, els paisatge els anava envoltant de muntanyes i al centre de la vall, Núria els quedava just darrere seu.El cor em bategava amb força quan, imponent, majestuosa i respectable, la vall que duu el meu nom em va rebre. Intuïa el somriure mig esvaït, provocat per l'expressió de la meva cara, d'aquells qui m'esperaven.

L'aire vaticinava neu, la primera nevada de la temporada. Sempre que tinc l'ocasió de sentir-lo, fred i d'alta muntanya, diferent d'allà on vinc, penso que és com la sensació d'endur-me a la boca una cullerada de sorbet de llimona, l'aire té la mateixa textura a la meva pell. Em deixa totalment extasiada de plaer, un regal pel dur camí, una benvinguda per aquells que ofrenen amb suor a la Vall de Núria.

La seva arquitectura em recorda els braços del Vaticà; estan disposats de tal manera que només d'entrar, téns la sensació que t'abracen, t'embolcallen i alhora et mostren els seu tresor: les muntanyes, algunes fins a 3.000 metres i el llac artificial construït al 1956. Presenciar-ho va ser tota una satisfacció que vaig concloure baixant pel cremallera, el més antic i històric que arribà per primera vegada el 30 de desembre de 1930. Aquest servei és gratuït per a les Núries, si mai hi aneu, no feu com jo que em vaig deixar el DNI i vaig haver de pagar, això sí, va ser tot un plaer.

La fotografia: la prova de que, al cap de dos dies de l'excursió, va nevar.

1 comentari: